Subscriu-te

Crítica

Lars Vogt expressà l’essència musical de Schönberg, Schubert i Brahms

 

© Anthony Parmelee

Palau 100. Lars Vogt, piano. Schönberg: Sis petites peces per a piano. Schubert: Sonata en Sol major, D. 894, “Fantasia”. Brahms: Tres Intermezzi, op. 117. Variacions sobre un tema de Paganini, op. 35 (“Primer llibre”). Palau dela Música. 2 de desembre de 2011.

 Per Lluís Trullén

Escoltar el pianista alemany Lars Vogt permet endinsar-nos en el talent d’un artista d’una categoria musical inqüestionable, que converteix les interpretacions en recreacions extraordinàries fruit d’un meticulós treball prèviament preconcebut. Vogt, nascut el 1970 i que el divendres passat va oferir un recital de la temporada Palau 100, mostra unes aptituds musicals que han estat sobradament lloades en el decurs de la seva carrera.

Habitual col·laborador de la Filharmònicade Berlín i de Rattle, Gardiner, Tetzlaff, com també de les simfòniques i filharmòniques de més renom mundial, va presentar al Palau un recital concebut meticulosament, que es va iniciar amb les brevíssimes però intenses Sis petites peces per a piano de Schönberg. Tota la dolçor i espontaneïtat que envolta una obra con la Sonata D. 894 de Schubert –adorada per Schumann, portadora d’un magnetisme líric meravellós i del color popular dels ländler que tan bé copsava el compositor vienès– va donar pas ja a la segona part als contemplatius Intermezzi, op. 117 de Brahms i al vertiginós virtuosisme del primer llibre de les Variacions sobre un tema de Paganini del mateix compositor alemany.

Vogt és un pianista que cerca en tot moment l’essència de les obres; rebutja lectures buides de contingut i la seva intensitat musical posseeix un magnetisme gairebé màgic. Pot recordar per la seva nitidesa de pulsació el piano de Zacharias; per la seva màgia de sonoritat, el de Brendel; per la seva exactitud en la transició entre les dinàmiques, Pollini, i per l’aprofundiment en la recreació de les obres malgrat la diversitat estètica, Barenboim.

Vogt és capaç de copsar tota la màgia de l’harmonia que recullen les Sis petites peces de Schönberg per crear amb nitidesa unes sonoritats conceptuals, i entrar al piano simfònic i virtuós de les Variacions sobre un tema de Paganini amb un desplegament de mitjans tècnics espectaculars. El seu Schubert respirava tot l’encant popular inherent a la Sonata en Sol major, tan allunyada de la transcendència de les tres darreres sonates, i que mostrava aquell encant líric que cal saber transmetre amb la màxima naturalitat expressiva. Un Brahms contemplatiu, d’una forta càrrega interior va caracteritzar el seu pas pels tres Intermezzi, op. 117 en una recreació que podia explicar per si sola aquest reconeixement que Vogt assoleix concert rere concert.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *