Subscriu-te

L’eclecticisme de Carles Marigó

Carles Marigó (foto d’arxiu)
Carles Marigó (foto d’arxiu)

RESIDÈNCIES MUSICALS. Carles Marigó, piano. Sara Cubarsi, violí. Obres de Beethoven, Cage, Prokófiev i Bartók. LA PEDRERA (AUDITORI). 18 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Mila Rodríguez Medina

Els concerts de les Residències Musicals a La Pedrera comencen a definir-se com un lloc força únic en la programació musical de la ciutat. Potser per la disponibilitat de mitjans o pel format col·laboratiu plantejat als artistes, s’ha convertit en espai de llibertat per als residents i de proximitat per al públic. Concerts de cambra portats a la seva quinta essència, a càrrec de joves músics que escullen companyia i conceben programes específics per presentar-se. Són concerts molt recomanables. Cadascun té la seva personalitat i Carles Marigó en va mostrar molta en l’obertura de la seva residència, diumenge passat. Nascut l’any 1986, el pianista manifesta una clara vocació pedagògica, amb una simpatia sobre l’escenari indiscutible, i encara més en un concert com aquest en què es notava el caliu d’un públic lliurat, tal com ell mateix va remarcar just a l’inici.

Com és habitual en aquest format de La Pedrera, el resident era acompanyat per un artista convidat. En aquesta ocasió, amb Marigó una altra forta personalitat de la generació més jove de músics a Catalunya: l’excel·lent violinista Sara Cubarsi, d’un talent gairebé insultant per als seus 25 anys, tal com va demostrar sense discussions en la interpretació amb Marigó de la Sonata per a violí i piano, op. 80 de Prokófiev. No obstant això, Cubarsi no va eclipsar el pianista, sinó que més aviat ens van oferir un mà a mà equilibrat i acurat. Marigó era l’artífex d’aquest concert, amb un programa, que si hem de definir amb una sola paraula, hauria de ser “eclèctic”.

Aquest és el tret característic de Marigó. La seva qualitat tècnica és indubtable, plena de calidesa i d’un estil únic producte d’una formació musical que ha viatjat per diferents estils i mestres, però la seva personalitat és el gran afegit que el defineix com un músic que cal seguir. Només calia fer una ullada al programa: Beethoven, Cage, Prokófiev i Bartók. De primer cop d’ull sembla una proposta difícil d’articular, però a diferència del que trobem sovint amb programes eclèctics, amb Marigó i Cubarsi el programa posseïa una coherència interna que ens feia pensar en una classe magistral sobre el repertori per a violí i piano. Per a això, les explicacions del pianista, amb naturalitat i humor, van esdevenir fonamentals. El públic era també eclèctic i l’articulació, per exemple, de la Sonata per a violí i piano, op. 12 núm. 2 de Beethoven i les Sis melodies de Cage va ser encertada en l’intent d’oferir una panoràmica del repertori de cambra. L’última peça del concert, Sis danses romaneses de Bartók, mostraven el gust i l’experiència de Marigó en la improvisació i els repertoris de la música popular propers al jazz, amb un arriscat arranjament de les danses que incloïa percussió a càrrec dels mateixos músics i intervencions a les cordes del piano, amb alguns moments de lucidesa i sorpresa del públic.

El final del concert ens guardava un caramel d’originalitat també molt ressenyable. Com a bis i després d’una presentació en la qual van remarcar els dubtes d’última hora sobre la inclusió de la peça com a tancament del programa, Carles Marigó i Sara Cubarsi van interpretar una versió del 4’33” de John Cage. A més, el duo va lligar, sense pausa, la famosa peça de silenci creada pel nord-americà l’any 1952 amb una petita peça de música barroca. Poc s’hi pot afegir, després d’aquest detall tan definitori en aquesta mostra de passió per la música des d’una innegable joventut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *