Subscriu-te

Crítica

L’encant de Conca

Trio Kandinsky. © SMR-Santiago Torralba

Hi ha combinacions d’espai i de temps especialment afortunades. La ciutat castellana de Conca i les dates de la Setmana Santa van ser el marc geogràfic i temporal escollit, ja fa més de cinquanta anys, pels artífexs d’un dels millors festivals de música d’Espanya: la Setmana de Música Religiosa de Conca.

per Albert Torrens

Avui, mig segle després, i malgrat que el nom del certamen sembla prou definitori, es fa difícil de trobar una única paraula que en resumeixi el contingut, tant per qualitat com per quantitat. La Setmana de Música Religiosa s’ha convertit en una referència obligada per als melòmans especialment afins a un determinat repertori, però també per al selecte grup dels millors intèrprets, directors i conjunts especialitzats del món i del moment, la gran majoria dels quals, a aquestes altures, ja han passat, en una o més ocasions, pels escenaris de Conca.

Pilar Tomás és, des de fa anys, la directora d’aquest festival, i qui n’ha consolidat, amb èxit, tres eixos bàsics de programació: la recuperació de patrimoni oblidat –sovint acompanyat de l’estudi amb profunditat d’algun musicòleg i, de vegades, també de primers enregistraments mundials–, la interpretació dels grans clàssics del repertori litúrgic –especialment, de les passions i els rèquiems– i, finalment, la promoció de la música contemporània amb l’encàrrec i estrena anual –de manera ininterrompuda des dels inicis de la Setmana– d’una o més obres de nova creació.

L’edició número 51 de la Setmana s’ha perllongat entre el 31 de març i el 8 d’abril i ha comprès un total de setze concerts, tres litúrgies i una visita acústica a la catedral, a més de la possibilitat d’inscriure’s a un curs de cant gregorià. Són xifres que representen una reducció d’activitat respecte d’edicions precedents, però que també il·lustren l’efecte de la retallada del vint-i-cinc per cent del pressupost que ha patit –com tants d’altres– aquest festival. En tot cas, el profund coneixement del repertori i l’encert de la direcció artística a l’hora de proposar l’intèrpret idoni per a cada programa han aconseguit mantenir els estàndards de qualitat en l’altíssim nivell en què fa temps que estan situats.

Enguany, un dels concerts de la Setmana ha tingut un marcat accent català. Es tracta de l’audició que els membres del Trio Kandinsky –establerts i basats a Barcelona– van oferir dimecres, 4 d’abril, a l’església de la Santa Cruz. En el programa, hi havia l’obra Pètals de Ramon Humet –dedicada, precisament, al trio i estrenada al Japó ara fa tres anys–, però sobretot l’estrena absoluta d’una peça del compositor Josep M. Guix, Slowly in the mist. Completava el concert un dels trios de Schubert, el número 2 opus 100.

L’obra de Guix, molt ben rebuda pel públic, seguia la inspiració tan sovintejada de la música contemporània en tres haikus –versos brevíssims que, en paraules del compositor en el programa de mà, “capten la bellesa de l’instant, apleguen imatge i sentiment davant d’allò que ens envolta i atrapen subtilment l’essència del món”– i els membres del Trio Kandinsky la van servir amb el rigor i el lliurament habituals. En acabar l’audició, l’autor es mostrava tan satisfet com els intèrprets d’aquesta nova col·laboració i totes dues parts esperaven noves oportunitats de donar a conèixer aquesta música, alhora que es felicitaven de l’excel·lent acollida que havia dispensat la Setmana de Música Religiosa a un programa que, si bé no es podia considerar estrictament sacre, sí que estava format íntegrament per obres d’una elevada espiritualitat.

 

Europa Galante, amb María Hinojosa. © SMR-Santiago Torralba

 

També ha comptat amb presència catalana el concert que va acollir l’auditori el vespre de divendres, 6 d’abril: la soprano María Hinojosa formava part de l’elenc solista que, acompanyat pel conjunt Europa Galante i dirigit pel seu fundador, Fabio Biondi, va rescatar de l’oblit l’oratori La fenice sul rogo, ovvero La morte di San Giuseppe de Pergolesi. Va ser una nova nit màgica per afegir a les que el mateix escenari havia acollit els dies precedents: per exemple, les protagonitzades pels conjunts The King’s Consort, que hi van interpretar les misses de difunts de Michael Haydn i de Mozart, o el Nederlands Kamerkoor i Le Concert Lorrain, que hi van oferir una versió sublim de la bachiana Passió segons sant Joan, malauradament amb la sala mig buida.

Nederlands Kamerkoor i Le Concert Lorrain. © SMR-Santiago Torralba

I és que, paradoxalment, la celebració d’un dels festivals de música més importants del país sembla passar desapercebuda en una ciutat d’encara no seixanta mil habitants i dotada d’un atractiu turístic innegable, amb un nucli antic de considerable extensió, on es concentra un importantíssim patrimoni arquitectònic presidit per una catedral tardoromànica, i encaixat entre els congosts creats amb el pas dels segles pels rius Xúquer i Huécar –les cèlebres hoces. És clar que l’agenda local està marcada, aquests dies, pels rituals propis del calendari litúrgic, i en particular per la proverbial afició castellana a treure els sants al carrer. Tota una mostra que Conca és, efectivament, tal com assegura el reclam popular, una ciutat única.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *