Subscriu-te

Crítica

L’encant d’Helena Satué

Helena Satué (foto d’arxiu)
Helena Satué (foto d’arxiu)

CICLE CAMERA MUSICAE.Orquestra Camera Musicae. Helena Satué, violí. Dir.: Jordi Mora. Obres de Barber, Brotons i Sibelius. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (PETIT PALAU). 31 DE MAIG DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

A vegades hi ha concerts petits, gairebé desconeguts, que semblen no tenir més importància, i potser així és com passen a l’imaginari del gran públic, però en els quals es mostren petits tresors que es recorden amb gust. El 31 de maig és el que va passar al Petit Palau amb l’actuació de la jove Helena Satué acompanyada de l’Orquestra Camera Musicae (OCM) de Tarragona. Dins del cicle que l’OCM presenta per segon any consecutiu al Palau de la Música Catalana, la violinista va interpretar el Concert per a violí i orquestra, op. 67 bis de Salvador Brotons, precedida de l’Adagio for Strings de Samuel Barber, en un programa que l’OCM, dirigida en aquesta ocasió per Jordi Mora, completava amb Pelléas et Mélisande de Jean Sibelius.

Satué és una violinista sense estridències i molt elegant. Es veu a primera vista que posseeix un talent natural, treballat insaciablement amb el pas dels anys, i un so rodó i de pes. Les composicions de Brotons, especialment els seus concerts per a solistes de corda, sempre deixen entreveure un bon coneixement de les exigències i capacitats dels instruments per als quals han estat compostes i la tasca amb el violí d’aquesta obra és detallista i curulla de tots els registres i variacions tècniques possibles. Aquí va residir el tresor d’aquest concert, ja que l’encant de Satué es va poder manifestar en tot el seu esplendor. Darrere d’uns solos preciosistes a l’inici del segon moviment, la cadenza entre el segon i el tercer moviments va ser magistral, plena de matisos i amb uns greus carregats de cos i impuls. La violinista va mantenir una bona comunicació amb l’orquestra, tot i que l’OCM es va mostrar només com una força acompanyant, la qual va destacar poc en les seves intervencions sense la solista, fet reforçat també per la mateixa composició de Brotons.

Tant és així que, de fet, la segona part del concert amb Pelléas et Mélisande de Jean Sibelius, que donava títol al concert, va ser molt menys interessant. La història del triangle d’amor maleït de Pelléas i Mélisande va néixer de les mans de l’escriptor Maurice Maeterlinck en la seva obra de teatre simbolista estrenada el 1893. Aquest mite ha estat diverses vegades inspiració per a compositors, com és el cas de l’òpera de Debussy o la suite orquestral de Schönberg. Però en el cas de Sibelius, la connexió va més enllà: la seva peça va ser composta com a música incidental per ser representada conjuntament amb l’obra teatral i, amb el pas del temps i d’acord amb el seu èxit, la va convertir en suite, amb lleus modificacions. Potser en no tractar-se del seu director titular –Tomàs Grau–, sinó del convidat: Jordi Mora, la comunicació de direcció i orquestra no va ser fluida i a vegades l’OCM va semblar funcionar pel seu propi camí. No obstant això, la tasca dels vent fusta –oboè, clarinet i fagot especialment– va ser molt i molt important, especialment en els moviments centrals de l’obra de Sibelius, i va impregnar-ho tot d’aquesta dolça lluentor postromàntica. En definitiva, un concert correcte, amb aquest encant que tenen les coses sense grans exercicis d’importància.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter