Subscriu-te

‘L’enigma di Lea’ ja en DVD

L’enigma di Lea
Benet Casablancas, Rafael Argullol

Allison Cook (Lea), José Antonio López (Ram), Xavier Sabata (Dr. Schicksal), Felipe Bou (Milleocchi), Sonia de Munck (Millebocche), David Alegret (Michelle), Antonio Lozano (Lorenzo), Juan Noval-Moro (Augusto), Sara Blanch (primera dama de la frontera), Anaïs Masllorens (segona dama de la frontera), Marta Infante (tercera dama de la frontera). Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Carme Portacelli, direcció escènica.

Naxos 2.110712

El compositor sabadellenc Benet Casablancas (1956) segueix essent un dels referents catalans més programats a casa nostra i en l’àmbit internacional, com ho demostra la programació de la seva obra aquesta tardor en diversos auditoris o la quantitat d’enregistraments del darrer lustre. A aquests, abans de l’estiu, el gegant fonogràfic Naxos va afegir la filmació en DVD i Blu-ray de la seva primera òpera, L’enigma di Lea, que el febrer del 2019 es va presentar a la sala gran del Gran Teatre del Liceu. Amb l’estoig habitual d’aquests productes i l’austeritat habitual de Naxos, el llibret interior conté només els textos essencials en anglès i espanyol (resum argumental per pistes, introducció del llibretista…), però amb una estètica una mica més rica i, a més, no ha descuidat un ventall estimable de possibilitats en els subtítols que permetran comercialitzar el producte internacionalment, ja que se’n pot gaudir en italià, anglès, espanyol, català, japonès i coreà.

Basada en el text de Rafael Argullol i revisitada gràcies a aquest producte audiviosual, es manté la sensació que la música és la que millor serveix la dramatúrgia d’una història que denota una vastíssima cultura molt ben digerida i inherent als seus creadors, però que funcionaria millor com a oratori o cantata escènica; per tres motius. D’una banda, l’excés de càrrega filosòfica a l’entorn de la creació de bellesa i l’Humanisme, amb una reflexió sobre la llibertat i l’adoració a elements divins. De l’altra, la reincidència en elements citats o presentats, obvis en allò visual. I, per últim, les incongruències entre l’escena i la poètica del text: especialment les violacions de Lea a l’inici de l’obra (al llibret indica que són tres escultors que treballen la figura de Lea) i a la part II, presentades com a revelació mística i escultura, respectivament. En aquest sentit, es tracta d’una obra d’arrels expressionistes, simbolistes, filtrada pel sedàs místic, amb tocs de conte infantil, de dramatúrgia fluixa i excessos filosòfics.

L’escriptura vocal inclou des del crit i l’Sprechsgesang fins al recitatiu i el melos cantabile en una amalgama de tradició i recursos més moderns en una línia molt pròxima al cercat per l’avantguarda de les primeres dècades del segle XX però també amb referències a Stravinsky, Wagner, l’Strauss més rupturista, Debussy i molt llunyanament al Puccini menys ensucrat. Hi ha afinitats dramatúrgiques com el “trop” de la puresa de Lea a través de les flautes o la trompa per a Ram; i alhora moments reeixits, com l’ària de la protagonista “Quella fanciulla anelante” o els duets entre Ram i Lea, en una música tècnicament impecable, exigent, ben construïda (tensions, contrastos, riquesa tímbrica…) i que sap generar atmosferes i climes –sobretot a la tercera part. Els interludis, l’acte del Dr. Schiksal i el nocturn amorós de la tercera part segueixen convencent davant certa monotonia de la primera part.

En aquest sentit, la tasca de Josep Pons al capdavant de l’orquestra reflecteix un treball molt acurat, idiomàtic i rigorós que troba el pols dramàtic quan convé, aparellat al cor de la casa dirigit per Conxita Garcia, molt ben concertat i que canten en català com demana l’obra (la resta de les particel·les, en italià, en una dubtosa decisió dels creadors a favor de la llengua catalana i del projecte d’una òpera contemporània autòctona, però comprensible si la voluntat és representar-la internacionalment). Sens dubte, va ser una de les millors produccions d’aquella temporada 2018-19 d’un Liceu massa irregular la darrera dècada i que en més d’una ocasió per temporada ha temptat la sort dels trilers.

La mezzosoprano Allison Cook (Lea) s’exhibeix en un tour de resistència i versalitat en una particel·la esgotadora que es mou massa sovint per la zona de passatge. El Ram de José Antonio López té la solvència vocal i escènica que el caracteritza, mentre que el contratenor Xavier de Sabata també es llueix com a psicòtic Dr. Shicksal, concebut com un antropomorfisme del destí innecessàriament amanerat i efeminat, que pretén ser el contrapunt mefistofèlic a la redempció fàustica de la parella protagonista. Vocalment destaca per la corporeïtat i la projecció tímbrica amb homogeneïtat de registre. Correctes i un punt histriònics, tant Felipe Bou i Sonia de Munck (Milleocchi i Millebocche); igual que ben defensats la resta de comprimaris: David Alegret (Michele), Antonio Lozano (Lorenzo), Juan Noval-Moro (Augusto), i les tres dames de la frontera (Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante) aportant el toc de conte infantil a una història amb voluntat de transcendència estètica.

La producció, dirigida escènicament per Carme Portacelli, juga amb l’escenografia força espectacular de Paco Azorín, plena de simbolismes i remeses d’experimentació que busquen una experiència completa i quasi saturadora, sustentada en cubicles mòbils com a metàfora de la claustrofòbia i l’opressió psicològica –amb un lògic horror vacui–, i reforçada per projeccions de Miquel Àngel Raió en un muntatge ambiciós, efectiu i que confegeix el vel de decadència implícit en l’argument. Cal destacar la coreografia del nocturn amorós. El públic va aplaudir amb calidesa, tot i que, entre passadissos, es preguntava quin era l’enigma di Lea. El detall de les samarretes de diversos colors que duia el cor al final en plantejava un altre: ¿eren els colors dels principals partits polítics de l’arc parlamentari? En resum, una bona filmació, un bon producte i una òpera que convida a la reflexió posant a l’abast del melòman una creació contemporània promoguda per un Teatre que no fa prou pels compositors de casa: ni els passats ni els presents, malgrat unes partides públiques que fagociten bona part del pastís econòmic en matèria musical a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

🏅Los ganadores del Premio Nacional de Música 2022🎶 son:
⚪️En Interpretación: el director y flautista, Jaime Martín por "su indiscutible talento musical"
⚪️En Composición: la creadora Alicia Díaz de la Fuente por “el color y la sutileza tímbrica de sus composiciones”.
¡Bravo!👏

Fins al 9 d'octubre, el @Liceu_cat ofereix 'Don Pasquale' de Donizetti. "Musicalment, aquest 'Don Pasquale' va funcionar força bé", diu Xavier Pujol a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 David Ruano http://www.revistamusical.cat/critica/un-bon-don-pasquale-actualitzat-per-comencar/

La @JOSBorquestra enceta temporada al @palaumusicacat diumenge, 2 d'octubre (17,30 h) amb un concert solidari per a @afab_bcn. En el programa, la Segona Simfonia de Rakhmàninov dirigida per Carlos Checa. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-jove-orquestra-simfonica-de-barcelona-presenta-la-8a-temporada-amb-seu-al-palau/

Aquest dissabte, 1 d'octubre (12 h), la @CamerataP debuta al @palaumusicacat al costat del Bambú Ensemble. Interpretaran un programa amb obres de Mendelssohn, Martínez Campos i Bruch.

Segueix-nos a Twitter