Subscriu-te

Crítica

Leo Nucci, gran amfitrió verdià al Liceu

Leo Nucci i Désirée Rancatore. © Antoni Bofill
Leo Nucci i Désirée Rancatore. © Antoni Bofill

CONCERT VERDI I. Lola Casariego. Elena Mosuc. Désirée Rancatore. Josep Bros. Antonino Siragusa. Leo Nucci. Dimitar Darlev. Pierpaolo Palloni. John Relyea. Dir.: David Giménez. LICEU. 30 DE SETEMBRE DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Els ànims previs a la inauguració ja estaven prou caldejats, però el dia D, és a dir, el dilluns dia 30 de setembre al vespre, la realitat va semblar ben bé una altra. Incertesa, resignació… o desinterès era la sensació que planava per sobre els caps dels assistents a la inauguració de la temporada 2013-14 del Gran Teatre del Liceu, amb llocs buits a platea, poques autoritats –sí que hi era el conseller de Cultura, Ferran Mascarell– i, això sí, molts amants de l’òpera en les esferes altes del teatre (ens referim al quart i cinquè pis), que aplaudiren amb tota l’ànima les bones actuacions de la vetllada, que n’hi va haver unes quantes.

Era arriscat començar els concerts Verdi –recordem-ho, són quatre programes diferents en vuit sessions que repassen l’ampli catàleg operístic de Giuseppe Verdi– amb la primera de les seves òperes, Oberto, conte di San Bonifacio; però també era de justícia. Així les coses, una obertura no gaire inspirada, però que ja presagia el geni verdià –alguns accents melòdics que més endavant desenvolupà com un dels segells característics– donà pas a un cor i cavatina del tenor que destacà per l’exigència vocal requerida al solista, un Antonino Siragusa de pinyols però registre central descolorit i un gust discutible dins l’habitual estil verdià.

La cosa millorà progressivament. Primer amb l’ària alternativa de Fenena per al Nabucco de Verdi, amb una Lola Casariego voluntariosa però d’aguts durs, i naturalment amb l’increïble “Dio di Giuda” que Leo Nucci va oferir en la seva primera sortida a escena i amb què demostrà que a ell no només no li passen els anys, sinó que no necessita ni vestuari ni maquillatge per esdevenir qualsevol personatge que es proposi.

Estranyament, el cor dels esclaus hebreus “Va, pensiero” de Nabucco no encengué el cor dels espectadors. No hauria estat estrany esperar alguna reacció específica dels oients davant una partitura tan coneguda i reivindicativa, que tan fàcilment es pot assimilar a situacions d’angoixa com les que estan vivint els membres del cor i l’orquestra del teatre. Uns cossos estables que es mostraren entusiastes i van estar prou ben liderats per David Giménez –eficaç amb els cantants–, si bé el rendiment tant de l’orquestra com del cor haurà d’augmentar quan agafin el ritme de la temporada. No obstant això, mesos d’inactivitat sempre passen factura.

Josep Bros i Elena Mosuc. © Antoni Bofill
Josep Bros i Elena Mosuc. © Antoni Bofill

En qualsevol cas, la cosa continuà in crescendo, amb un Josep Bros generós i còmode en les àries líriques de Luisa Miller, I due Foscari i Simon Boccanegra, que brodà amb el seu fraseig inconfusible, una projecció neta i brillant i una expressivitat única. En la canzone “La donna è mobile”, l’esforç per afrontar  les àries anteriors, més pesants, li passà una certa factura, que tot i això resolgué amb professionalitat.

S’afegiren a l’èxit de la proposta, Elena Mosuc –millor al Simon Boccanegra que a la Luisa Miller– i Désirée Rancatore, que es trobà molt còmoda en l’exigent duo d’Un giorno di regno, i en el preciós “Tutte le feste al tempio” de Rigoletto, en duo amb Nucci, que bisaren a partir del “Sí, tremenda vendetta” en acabar el concert.

John Relyea, Lola Casariego i Leo Nucci. © Antoni Bofill
John Relyea, Lola Casariego i Leo Nucci. © Antoni Bofill

Magnífic resultà, en darrer terme, el baix John Relyea, sobretot en l’espectacular ària de Fiesco de Simon Boccanegra: “Il lacerato spirito”.

Leo Nucci fou el líder de la festa verdiana. Brillà tant amb Nabucco, com amb I due Foscari i Rigoletto, tot demostrant que Verdi –fins i tot el menys conegut o inspirat– és bell si el cantant s’hi compromet. I Nucci s’hi compromet al cent per cent, amb una tècnica inimitable i un lliurament en cos i ànima com se’n coneixen pocs.

Naturalment, el públic això ho aprecia. I això, en definitiva, va ser el que va salvar la inauguració de passar sense pena ni glòria als annals del Gran Teatre del Liceu.