Subscriu-te

Crítica

Leonidas Kavakos, art i risc a dosis semblants

Leonidas Kavakos interpretant el ‘Concert per a violí i orquestra núm. 1’ de Xostakóvitx, sota l’atenta mirada de Riccardo Chailly. © Lorenzo di Nozzi

PALAU 100. Gewandhausorchester Leipzig. Leonidas Kavakos, violí. Dir.: Riccardo Chailly. Xostakóvitx i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE MAIG DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

David Oistrakh va passejar per tot el món el Concert per a violí i orquestra núm. 1 que Dmitri Xostakóvitx li havia fet a mida. Compromès amb el seu temps, en una època especialment convulsa per Rússia, sota el jou de l’URSS, Oistrakh va mostrar al món que la creació contemporània no està renyida amb l’èxit i l’afirmació del públic. Xostakóvitx, però, que havia iniciat la composició del dit concert els anys 1947-48, havia hagut de reservar-lo en un calaix fins que la situació política del moment li permetés de donar-lo a conèixer. Finalment, el concert va veure la llum el 1955 a Leningrad, dos anys després de la mort d’Stalin.

Encara avui aquest concert resulta per a molts una obra difícil a l’oïda, ja sigui per poc coneguda o temporalment massa propera al present; estereotips i prejudicis limitadors que poden arruïnar una vetllada irrepetible o procurar sorpreses majúscules. En el concert d’ahir hi devia haver de tot, fins i tot dels que encara no coneixien Leonidas Kavakos, un jove violinista grec que està destinat a ser un dels músics més personals i extraordinaris de la seva època. Que Kavakos escollís el Concert núm. 1 de Xostakóvitx també era tota una declaració d’intencions i el resultat va ser el d’una absoluta reverència per part de l’audiència, que omplia de gom a gom el Palau de la Música, a l’art i el virtuosisme del violinista i, no ens enganyem, a la genialitat d’un compositor, Xostakóvitx, que situa aquesta obra entre els grans concerts per a violí de la tradició.

Al llarg del desenvolupament del concert es van poder apreciar diversos factors que van caracteritzar una interpretació inesborrable. D’entrada, el so de Leonidas Kavakos, que ja en el primer moviment “Nocturn: Moderato” aconseguí hipnotitzar els oients. Del seu Stradivari, Kavakos va anar desfilant un so primer cavernós i progressivament diamantí, que gairebé fiblava per la seva puresa però que, en definitiva, feia perdre l’alè i, gairebé, la noció de la realitat. D’aquestes experiències, que no es donen sovint, un hauria de donar les gràcies per la immanència atemporal que procuren i la dosi de credibilitat en la necessitat de l’art en la societat; una condició que els nostres polítics semblen haver oblidat darrerament. En contrast, l’“Scherzo: Allegro” va ser tot un desafiament mutu entre orquestra i violinista, amb una energia propera a l’agressivitat molt estimulant. En la “Passacaglia: Andante”, Kavakos va mostrar el seu vessant més líric i apassionat, amb una precisió en les dobles cordes envejable, sobre un ostinato de gran foscor en què Xostakóvitx mostra el dolor i la pesantor d’una vida –la seva– amb més ombres que no pas llums. Espectacular la cadenza que connecta el tercer i quarts moviments, un crescendo d’intensitat que culmina en una “Burlesca: Allegro con brio-Presto” en què la connexió i el respecte mutus entre violinista i director es van acabar de fer palesos; sens dubte, un dels factors d’èxit en aquesta versió.

L’estreta relació que es va poder copsar també entre Riccardo Chailly i la seva orquestra –és titular de la Gewandhausorchester de Leipzig des del 2005– va ser un altre factor clau en l’èxit del concert. La Tercera Simfonia de Brahms no va estar a l’alçada, a nivell global, de la primera part; si més no en diversos períodes en què oscil·lava l’excel·lència del so i la pròpia energia del discurs. Chailly no va optar per posar presses a Brahms, però sí que va mancar-hi en alguns moments una certa rauxa. La Gewandhausorchester és una de les grans formacions alemanyes, i en el so compacte és singular i noble, però acusa una certa pesantor que actua en detriment de la fluïdesa del so en determinats moments i deixa desemparada la corda en el so més subtil. Tot i això, passatges com l’“Andante” van sonar amb l’embriaguesa necessària i en conjunt el concert es va cloure amb un èxit aclaparador. Per cloure la sessió, i ja com a propina, l’Obertura Acadèmica de Brahms va fer sobresortir el costat més brillant i festiu de l’orquestra amb un tema del Gaudeamus Igitur final de gran solemnitat. Aplaudiments a dojo i gent amb resistència a moure’s del seient –fet que poques vegades es veu en aquest cicle–van confirmar un dels més grans èxits de la temporada de Palau 100.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *