Subscriu-te

Kavakos i una Simfònica de Viena estel·lar pouen en l’essència de Mendelssohn i Brahms

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de Viena. Leonidas Kavakos, violí i direcció. Mendelssohn: Concert per a violí i orquestra. Brahms: Simfonia núm. 1. L’AUDITORI. 19 DE JUNY DE 2019.

La 35a temporada de concerts Ibercamera ha posat punt final amb una actuació estel·lar de Leonidas Kavakos i l’Orquestra Simfònica de Viena amb un programa que s’integrava en la gira que aquest mes de juny els ha portat a actuar a Viena, Madrid, Saragossa i Barcelona i que d’aquí a pocs dies es clourà a Atenes, ciutat natal del violinista.

El programa estava dedicat a dues obres cabdals del repertori romàntic com són el famós Concert per a violí de Mendelssohn –aquella composició descrita per Joachim com “el més profund” dels concerts per a violí germànics– i l’emblemàtica Simfonia núm. 1 de Brahms, una de les joies del repertori per a orquestra i que es va gestar al llarg de quinze anys, fruit d’un intens i exigent treball sota l’ombra del llegat beethovenià, fins a l’estrena l’any 1876.

L’Auditori presentava un ple pràcticament absolut per admirar la sonoritat màgica d’un Kavakos que segueix seduint per la seva immensa musicalitat i tècnica portentosa i una Simfònica de Viena d’una qualitat i equilibri perfectes en les seves seccions i que porta al seu ADN tots els secrets interpretatius del llegat d’aquests dos compositors nascuts a la ciutat d’Hamburg. La naturalitat expressiva del Concert de Mendelssohn fluïa amb una transparència encisadora, amb una claredat que feia emergir ja des de les notes inicials tot el sentit líric d’unes melodies inoblidables que Kavakos dibuixava amb un traç aprofundit i meticulós. La simbiosi entre orquestra i solista va resultar absoluta; la sonoritat vellutada de les cordes de la Simfònica de Viena, la calidesa de les fustes, el rol dels solistes de les diverses seccions, creaven una ensambladura perfecta entre els professors de l’orquestra entregats a les bellíssimes melodies d’aquest celebèrrim Concert. El violinista grec exposava un virtuosisme que, lluny de resultar enlluernador, captivava per la seva musicalitat plena d’expressió i vigor: un Mendelssohn que resultava càlid, ple de serenitat, quasi contemplatiu i allunyat d’efectes excessius que poguessin trencar la prístina claredat de les seves melodies. La puresa de la música de Bach posava la rúbrica d’una interpretació –un cop més memorable– d’un Kavakos que avui dia segueix essent un dels violinistes més reclamats a nivell internacional per la seva personalitat, elegància sonora i tècnica depuradíssima.

De la música de Mendelssohn emergeix una transparència melòdica descriptiva i subjecta a qüestions programàtiques per les referències a situacions, paratges o relats literaris (Simfonia Italiana, Escocesa, Somni d’una nit d’estiu, Obertura les Hèbrides…); per contra, la música de Brahms copsa el seu sentit melòdic en aspectes conceptuals, tot allunyant-se d’aspectes subjectes a un programa narratiu i rebutjant així del seu catàleg la composició d’òperes i de poemes simfònics a la manera de Liszt. I quan el novembre del 1876 sonava per primer cop aquesta simfonia elaborada sota el pes del llegat beethovenià, la dimensió que va assolir aquesta obra tan intensa i curosament elaborada –inclús lloada per Eduard Hanslick– ja va ser universal. Estats d’ànim en què tragèdia i triomf, desesperació i placidesa, s’encaminen cap a l’últim moviment creant un quadre musical que manté una solidesa marmòria en la seva construcció que no deixa cap escletxa oberta a l’especulació. I per a una orquestra com la Simfònica de Viena, hereva de la tradició de Karajan, Giulini, Krips, Frühbeck, Furtwangler, Sawallisch, Prêtre…, la música de la Primera Simfonia de Brahms no amaga cap secret. Kavakos cercava l’aprofundiment, el Brahms que pianísticament podríem catalogar com més simfònic, però no per això en defugia el sentit líric que brolla als seus últims Intermezzi. Un Brahms èpic i brillant, càlid i serè, però per sobre de tot d’una intensitat –amb el majestuós final com a zenit interpretatiu– que va captivar per la recerca de l’essència musical, que defugia d’efectes superflus i artificiosos.

Bravos i més bravos per a una orquestra a la qual Kavakos va agrair la feina feta secció per secció i que es va acomiadar de L’Auditori interpretant la Dansa hongaresa núm. 5 de Brahms, una mostra més de l’engranatge d’una Orquestra Simfònica de Viena que funciona com una màquina musical capaç d’oferir una multitud d’efectes amb la més absoluta perfecció.

Imatge destacada: obtinguda a www.facebook.com/wienersymphoniker/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *