Subscriu-te

Les melodies d’Aina Vega

Aina Vega: Melodies de l’ànima (En quatre estacions)
(458 pàgines)
Angle Editorial, Barcelona, 2020

La divulgació com a via de coneixement amb voluntat popular i democràtica s’ha reconvertit els darrers dos lustres, en part, a imatge i semblança de les constants evolucions tecnològiques i dels mitjans de comunicació. En la seva vessant bibliogràfica, la dedicada a la música amb caràcter general i dirigida a interlocutors indeterminats, es tracta d’una tipologia que existeix bàsicament al món contemporani i que respon a la necessitat de recolzar la presència creixent de la música en ambients no professionals. Entre els diversos formats que encara perviuen en aquest camp, destaca el que exposa un nombre elevat de qüestions essencials repartides en diversos capítols al voltant d’una matèria. Alguns pequen d’exposicions insulses, parcials o redundants en banalitats, ja sigui de fons o de forma. També n’hi ha que combinen rigor, plantejaments transversals i, fins i tot, un grau estimable d’interdisciplinarietat i/o cultureta general. Cap aquesta darrera línia s’atansa el primer llibre de la musicòloga i doctora en humanitats Aina Vega i Rofes (Flix, 1984), que els darrers anys s’ha llaurat un lloc i un reconeixement professionals en el difícil, capciós i nepotista panorama musicogràfic de Barcelona.

Publicat en català per Angle Editorial, Melodies de l’ànima deixa en un esglai la blanesa del títol i presenta l’associació de peces musicals amb una emoció o sentiment seguint una estructura clara, ben treballada i que evita la indexació acadèmica a la manera de diccionari. Dividit en quatre parts relacionades amb cada estació de l’any, cadascuna aplega tretze capítols d’extensió regular (unes cinc pàgines) que despleguen un enfocament filosòfic i musical a la manera de breu programa de mà. Tres recomanacions discogràfiques tanquen aquesta estructura binària, amb què cada capítol es nodreix de les principals facetes d’estudi i formació humanística de l’autora: la filosofia i la música. Aquest maridatge s’enriqueix amb la inserció mesurada de qüestions sociològiques, mitològiques, històriques i lingüístiques; que, com a reforç conceptual i sense caure en la digressió estèril, sovint, són naturalitzades per un ventall de citacions i extractes que inclouen des de Baudelaire a Freud i des de la Bíblia a l’Alcorà, passant per la literatura catalana. Redactat amb un estil ortodox i accessible, evita les inexactituds i el bluf discursiu d’altres llibres divulgatius semblants que s’excedeixen en un posicionament forçadament simpàtic i amb un punt esgotador d’onanisme emotiu.

Com exposa Aina Vega al pròleg, el vincle entre la semanticitat musical i l’emoció és un dels tres eixos principals de la reflexió estètica sobre la música. Per aquest motiu elabora una breu panoràmica a partir d’idees de la retòrica i de les ciències cognitives, amb una referència precipitada de la música programàtica, en unes pàgines on també es presenta com a professional i melòmana. No acostuma a definir analogies estructurals difícils de concretar entre el caràcter cinètic de la música i la reacció emocional, i generalment explica les obres seleccionades com a possibles isotopies emocionals. És a dir, com acoblaments de camps semàntics amb significació estable que doten d’homogeneïtat un text (el musical, per al cas, comentat majoritàriament des de l’anàlisi fònica i pinzellades harmòniques). Entre aquestes cal destacar les dedicades a l’Amor, que aborda des de sis perspectives; així com el ventall de gèneres, estils i èpoques representades que no amaguen un previsible i fefaent domini del repertori del segle XIX i de l’operístic. Aquí hi sorprenen favorablement dos títols, Demon de Rubinstein i L’enigma di Lea de Casablancas, i altres obres molt poc freqüents, com la Freischütz-Messe de Weber, les de les quatre dones compositores i les de les personalitats catalanes incloses.

D’altra banda i de la mateixa manera que és comprensible que no totes les peces apareguin desenvolupades amb el mateix grau de detallisme formal, també ho és que la discussió a l’entorn de la correlació i l’elecció del repertori sigui relativament estèril. Es tracta d’una compilació personal que estableix vincles lícits, suggeridors i no sempre previsibles; tot i que, en casos com el de Rigoletto i l’associació a l’enveja i no a la venjança siguin secundaris. D’altres, com el de la venjança, es podrien encabir a la tardor, l’hivern o en un fogós temperament estiuenc; mentre que sí que és discutible l’atribució de la plenitud a l’“Adagietto” de la Cinquena de Mahler. Un moviment que busca més el lirisme de l’autoretrat de què parlava Josep Casals que no pas la consciència i/o el gaudi complet de l’existència. En alguns dels exemples vocals, s’hi acompanya el text original i la traducció al català per apuntalar-ne el caire didàctic dels comentaris, la lectura dels quals convé aparellar a l’audició dels números musicals; que per cert no apareixen en l’índex general. Quelcom defensable si no es pretén desvirtuar la curiositat del lector; i que no manlleva l’atractiu d’una edició caracteritzada per un cos de lletra gros, cobertes dures, feixos de pàgines cosits i un grafisme auster i ben decorat per alguns dibuixos i per un joc de colors (vermell, negre i blanc), tot sumant un elegant estímul visual a aquesta novetat assequible per a afeccionats i professionals.

Imatge destacada: Aina Vega (imatge obtinguda a https://www.barcelonaclasica.info)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *