Subscriu-te

Les ovacions tornen al Liceu de la mà de Radvanovsky i Beczala

RECITAL SONDRA RADVANOVSKY-PIOTR BECZALA. Sondra Radvanovsky, soprano. Piotr Beczala, tenor. Camillo Radicke. piano. Obres de Verdi, Giordano, Mascagni i Puccini. LICEU. 27 DE SETEMBRE DE 2020.

Després del concert inaugural de la temporada a l’abadia de Montserrat, el Liceu va tornar a acollir el seu públic per primera vegada en època de pandèmia aquest diumenge a la tarda. La cita, un recital de Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala, va esdevenir un concert especialment simbòlic i emotiu, tot i que en qualsevol altra circumstància l’èxit hauria estat igualment assegurat per la coincidència a l’escenari de dues de les millors veus del moment, “un fet insòlit” com deia el director artístic del Teatre al programa de mà que va caldre consultar digitalment.

Tots dos cantants van escollir per a l’ocasió valors segurs del seu repertori i de la memòria col·lectiva dels assistents, un cop acordat que el recital giraria a l’entorn de Verdi i dels compositors veristes –en aquest cas, Giordano, Mascagni i Puccini. Així, hi van sonar les àries més cèlebres, com “Pace, pace, mio Dio!” de La forza del destino, “La mamma morta” d’Andrea Chénier, “Sola, perduta, abbandonata” de Manon Lescaut i “Vissi d’arte” de Tosca en la veu de Radvanovsky, i “Quando le sere al placido” de Luisa Miller –en què tots dos cantants van coincidir al Liceu l’any passat–, “Mamma, quel vino è generoso” de Cavalleria rusticana –on el tenor va tenir un petit problema amb el text– i “E lucevan le stelle” de Tosca a càrrec de Beczala.

És en aquesta última ària on el tenor polonès va tenir el seu millor moment, si bé va destacar en tot moment per l’elegància, el fraseig i la bellesa vocal del seu cant. Tots aquests atributs són aplicables també a Radvanovsky, és clar, però més enllà d’això, la diva americana va estar pletòrica, sense deixar de lluir en tot moment un cabal vocal abassegador, una projecció immaculada i un domini excepcional del filat. Per si algú l’hagués volgut acusar de mostrar-se excessivament tècnica, va desplegar a més uns dots actorals indiscutibles i molt d’agrair en un format tan desangelat com el recital amb piano.

La sobretitulació va permetre obviar un error del programa de mà pel que fa a l’ordre de les àries, mentre que, en el capítol dels bisos, tal com està permès, el recital va fer un canvi de rumb: Radvanovsky va explicar que el retorn als escenaris després de l’aturada global li havia fet reviure els seus inicis en el cant i va oferir la “Cançó de la lluna” de Rusalka i “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur, i Beczala va optar per una mostra de la Halka del seu compatriota Moniuszko i “Pourquoi me réveiller” que ja havia interpretat al Liceu fa pocs anys. Van culminar-lo plegats amb el duet “Lippen schweigen” de La vídua alegre de Franz Lehár.

Més enllà de la música, els aspectes escènics del recital es van veure marcats pels protocols de seguretat a què ens estem acostumant dia rere dia, però que encara sorprèn veure dalt d’un escenari. Els cantants van fer broma amb el manteniment de la distància, però finalment el contacte físic es va produir en més d’una ocasió. I segurament va ser per pròpia elecció dels cantants, però no es va acabar d’entendre que la soprano portés mascareta en les seves entrades i sortides de l’escenari i se la tragués només per cantar mentre que el tenor només la lluís per a l’aplaudiment final i que, en l’últim duet, hi jugués agitant-la amb la mà en comptes de deixar-la sobre el piano. És bo que anem normalitzant aquestes mesures, però sembla que costarà no deixar-se vèncer per l’entusiasme d’alguns moments.

El Liceu ha sabut aprofitar les circumstàncies –Radvanovsky actua d’aquí a pocs dies a Madrid, Beczala ha quedat alliberat dels seus compromisos a Nova York– per congriar un espectacle que ha calmat, finalment, els melòmans més assedegats de grans veus. Es tracta d’un molt bon inici, malgrat tot, per a una temporada incerta que, de moment, ha d’acollir la primera òpera en concert aquesta mateixa setmana a l’espera de poder estrenar Don Giovanni a final d’octubre. Que tinguem sort!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *