Subscriu-te

Les revelacions de Lars Vogt

© www.facebook.com/lars.vogt
© www.facebook.com/lars.vogt

PALAU 100 PIANO. Lars Vogt, piano. Obres de Bach i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MAIG DE 2016.

Per Xavier Chavarria

Hi ha repertoris, hi ha obres concretes, que formen part del cànon musical d’Occident, que són tresors immarcescibles de la cultura europea; obres sublims i colossals que ens captiven perquè ens diuen de tot, que ens obren mons nous, i que no ens cansaríem mai d’escoltar. La gran majoria de les Sonates per a piano de Beethoven, i per descomptat les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach –el repertori que va tocar Lars Vogt al Palau de la Música en el cicle de Piano de la temporada Palau 100– són músiques reveladores, d’or pur, que captiven un públic potser reduït però que les consumeix amb avidesa i devoció; melòmans amb múscul que ja les han tastat infinitat de vegades en versions perfectes, fins i tot en concert i per múltiples intèrprets. Aleshores, quin interès pot tenir anar al Palau i sentir-les per enèsima vegada? Què pot animar l’aficionat amb aquest perfil a tornar a escoltar-les en concert, i allunyar-se de l’altar digital personal on té la versió amb majúscules, la que considera insuperable i definitiva? Doncs Lars Vogt ens ho va revelar en aquest concert. Precisament ell, un músic com ell i els músics com ell són la raó sagrada per la qual val la pena tornar a escoltar en concert obres fonamentals com aquestes. Perquè són concerts que es converteixen en cerimònia, que ens posen a tots a prova, i que poden acabar sent –gloriosament– irrepetibles, potser inoblidables. Músics d’enorme categoria que estan a l’alçada de l’obra que toquen i que, talment exegetes, les fan viure amb colors nous, amb replecs insospitats, en un univers sonor sorprenent i revelador. I no n’hi ha prou amb el domini de l’obra i l’absoluta perfecció tècnica amb l’instrument: això ja es pressuposa. El veritable valor d’un recital com aquest és escoltar tot allò que l’intèrpret ens pot explicar d’aquell monument sonor, tot el que aporta a l’obra, el sentit i la profunditat que hi dóna, la seva visió personal d’una música que, malgrat tocar-la amb la partitura al davant, porta tatuada a l’ànima i que l’ha somiada centenars de vegades. Aquesta és la grandesa de concerts com aquest. Evidentment, la commoció que pot provocar una interpretació concreta també depèn de l’estat perceptiu, espiritual i anímic de l’espectador, però si la ment i l’ànima estan receptives i predisposades a ser fortament penetrades, l’experiència pot arribar a tenir efectes psicotròpics. Que un espectador es quedés completament sol enmig de la platea, aplaudint després d’un quart d’hora d’ovació general i ja amb els llums de sala fent fora el personal (i segurament el pianista dutxat i vestit), n’és només un símptoma curiós i simpàtic. També és cert que a la mitja part, i després de les Variacions Goldberg, hi va haver desercions, i que només es va omplir la platea i una part del primer pis del Palau. Però la sensació general va ser de plenitud, d’haver presenciat un concert especial.

Quan anem a escoltar una obra com les Variacions Goldberg en concert, un té l’íntima convicció que allò sonarà a la perfecció, impecable, immaculat; cap pianista professional s’hi atreveix si no la té perfectament dominada. I això és el que ens trobem en la majoria d’enregistraments d’aquesta obra: precisió, nitidesa, pulcritud. Exactitud. Però la màgia, allò que converteix un bon concert en una experiència commovedora, sorgeix quan l’intèrpret és capaç de revelar coses insospitades d’aquella música, coses intangibles, inexpressables, que van més enllà i que no estan escrites a la partitura. I sense trair-la. Són moments agafats al vol, que et deixen clavat a la cadira, potser irrepetibles. I en aquest concert, Lars Vogt ens va situar en aquest estadi. Va tocar Bach amb una serenor i una delicadesa inefables, sense renunciar als matisos que li permetia el piano, però sense trair la sonoritat mòrbida i transparent que el clavicèmbal de dos teclats, l’instrument per al qual Bach va compondre aquesta obra, li atorga. Una versió equilibrada quant a tempi, però rica i diversa en afectes i matisos, i per sobre de tot íntima i de gran tendresa. L’ària inicial, en tornar a repetir-se setanta minuts més tard al final de l’obra, va sonar diferent, com una carícia de bressol: Lars Vogt la va tocar diferent, o ¿érem nosaltres que ja estàvem transfigurats?

El concert s’hauria pogut acabar perfectament aquí, després d’una hora llarga de Bach. Però Lars Vogt ens va regalar una altra joia del repertori, un altre testament musical pianístic, en aquest cas de Beethoven, amb la Sonata núm. 32, en Do menor, op. 111, l’última sonata per a piano que va compondre el geni de Bonn. Una obra misteriosa i fascinant, en només dos moviments, que es clou amb una “Arietta –Adagio molto semplice e cantabile” amb aires de confessió i que té extraordinaris vincles amb la música de Bach que acabàvem d’escoltar, pel fet de ser estrictament un seguit de variacions elaboradíssimes i enigmàtiques. Lars Vogt va accentuar la solemne inquietud que presenta el “Maestoso” inicial, la rauxa i la passió que conté l’“Allegro con brio”, amb passatges plens d’esgarips i esgarrapades, de planys i laments, música convulsa en què Beethoven aboca sentiments i emocions fondes. Vogt la va traduir amb sensibilitat però sense contenció, cavalcant al galop per tots aquells agrests paisatges beethovenians i especialment pel formidable episodi puntejat i sincopat, gairebé jazzístic, absolutament visionari que ens continua sorprenent a mitja peça. El trino etern –i endimoniat– que anuncia el final de l’obra va ser un comiat cristal·lí i eteri d’un concert magnífic, amb música sublim però per sobre de tot amb un intèrpret, Lars Vogt, tocat per la vareta dels déus.