Subscriu-te

Crítica

Les últimes cèl·lules minimalistes a la Tàpies

Els membres de Frames Percussion interpretant el segon moviment de l’obra de Lang. © Miquel Àngel Vich Bonada
Els membres de Frames Percussion interpretant el segon moviment de l’obra de Lang. © Miquel Àngel Vich Bonada

POSTMINIMALISME. Frames Percussion, percussió. Neus Estarellas, piano. Obres de John Luther Adams i David Lang. FUNDACIÓ TÀPIES. 19 DE JUNY DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Quin bon planter de músics de contemporània ha esclatat aquest últim any a Barcelona. Com ha estat el cas de la presentació el 19 de juny de la nova formació de percussionistes Frames Percussion, que va oferir el seu primer concert a la darrera sessió de l’excel·lent cicle Concerts de Noves Músiques que Neu ha organitzat aquesta temporada a la Fundació Tàpies. Darrere el títol Postminimalisme, el conjunt –format per Feliu Ribera, Rubén Martínez Orio, Ferran Carceller Amorós i Miquel Vich Vila– va presentar un programa amb dues de les figures més importants de la composició actual, John Luther Adams i David Lang, ambdós representants de la segona generació de minimalistes nord-americans. No van estar sols, però: l’ensemble pròpiament es va encarregar de la interpretació de l’obra de Lang, mentre que l’obra de John Luther Adams, Four Thousand Holes, va ser interpretada per un dels seus membres, Ferran Carceller, acompanyat de la pianista Neus Estarellas, ja coneguda en el circuit de la contemporània a Barcelona des que va resultar guanyadora d’un accèssit al Premi El Primer Palau l’any 2012.

Una de les premisses fonamentals de l’art minimalista és la creació de petites cèl·lules estructurals que es repeteixen amb modificacions minúscules, el resultat de la qual, al contrari del que podria semblar previsible, és l’engrandiment de la percepció, que descobreix matisos inexistents en la composició melòdica tradicional. Però a diferència de la primera generació, el postminimalisme torna a ser complex: reivindica el plaer de compondre música, però sense la idea d’obra unitària del romanticisme. I en això, Adams i Lang són els mestres indiscutibles. John Luther Adams, el més desconegut de tots dos –més encara que David Lang, tot i que es força difícil veure aquí interpretades les seves obres–, es mou a prop de la idea de paisatgisme musical, concretament dels ambients d’Alaska, la ciutat on ha viscut des del 1978. No obstant això, el seu paisatge és purament ambiental i el resultat musical és la creació d’un flux sonor que es desenvolupa durant trenta minuts com un somni gràcies a una electrònica molt i molt precisa per part de Neu en forma de descàrregues en cercles. Enmig d’això, la bona coordinació entre els dos músics, a estones com transportats per aquest somni, va mostrar en tota la seva plenitud els canvis subtils d’harmonies que configuren l’essència del postminimalisme. El silenci en acabar l’obra va ser colpidor, com d’un públic que es despertava.

Neus Estarellas al piano i Ferran Carceller a la percussió interpretant la primera obra del concert. © Miquel Àngel Vich Bonada
Neus Estarellas al piano i Ferran Carceller a la percussió interpretant la primera obra del concert. © Miquel Àngel Vich Bonada

I d’aquest ennuvolament dels sentits vam despertar a l’exigència del detall de David Lang i la seva obra The so-called laws of nature. Basada en una repetició tan similar de les mateixes cèl·lules, juga amb la idea d’interpretació incorrecta dels músics –¿és així la partitura?, ¿aquest desfasament entre els percussionistes és un error?, ¿he escoltat això realment?–; l’obra de Lang suposa una mostra de la justícia que els segles XX i XXI han mostrat cap a la percussió, sent aquesta família ara per ara la més evolucionada del repertori contemporani. Una obra, a més, molt espectacular visualment: quatre joves músics amb una precisió aclaparadora, aquests de Frames Percussion, els quals van mostrar els jocs de Lang de ritmes desestructurats i repartits entre les veus, tenint el públic en excitació en els tres moviments de la peça. Destacable va ser sobretot el segon moviment, ofert per equips de percussió complexos, una descàrrega d’energia intel·ligent que va arrencar instantàniament els aplaudiments del petit comitè assistent a la Tàpies.

Obres dels anys 2002 i 2010, músics joves, l’espai consagrat a l’art contemporani i un públic amant i concentrat: aquest és el veritable lloc de la nova creació musical. Un luxe de concert per tancar aquest cicle de Neu a la Tàpies del qual aquesta ciutat ja no pot prescindir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *