Subscriu-te

Les ‘Variacions Goldberg’ a veu

Padam sings Bach. Goldberg Variations
Recomposition by Gustavo Trujillo for 16 voices & Baroque Ensemble
Collegium Delft
Dir.: Maria van Nieukerken
Cobra Records, 2017

La fascinació que continuen suscitant les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach ha donat peu a diferents modes interpretatius, des de les inspirades lectures amb piano de Glenn Gould (ja sigui la revolucionària, del 1955, o la més reposada i no obstant això encara visionària, del 1981) a la matemàtica i impecable versió de Gustav Leonhardt amb un teclat d’època. També ha propiciat benintencionats intents de transcripció per a diversos instruments, d’acord amb les diferents línies musicals que progressen en contrapunt conformant les variacions pròpiament dites. Com se sap, deriven d’una senzilla ària inicial, emotiva a l’inici, gairebé ingènua, però carregada de sentit a través de les meravellosament impensades digressions. En la sorprenent Recomposició de Gustavo Trujillo, però, fins i tot aquesta ària es presta a una modificació d’inici, com donant per suposat que tot exercici de recreació implica necessàriament canvi. Hi intervenen els instruments d’un Baroque Ensemble i –encara més inesperada– de la veu; o, millor, “les” veus del cor Collegium Delft, que en la iniciàtica ària declama angelicalment la coneguda tonada, en diàleg amb els instruments antics però sense text. No acaben aquí les sorpreses, més aviat es pot dir que comencen, ja que allò que a continuació troba l’oient és una atrevida adaptació d’alguns dels més fascinants i populars textos emprats a les Cantates de Bach, fonamentals per a la tradició luterana. Així, per exemple, la primera variació adapta el cant de lloança Sei Lob und Ehr’ dem höchsten Gut, amb ritmes vivaços afins a l’esperit de la lletra, en contrast amb altres moments de la sèrie que evidencien una gravetat fúnebre. Pensem en la variació que adapta Ich steh’ miet einem Fuß im Grabe, bald fällt der kranke Leib hinein, en què l’oboè s’eleva amb gran emotivitat, en paral·lel al cor. L’atreviment de la “recomposició” present –exercici de lliure recreació, desigualment reeixit– no impedeix que en certs passatges es respiri una sensació de profunda autenticitat, com si a través d’aquest artificiós mitjà parabòlic s’hagués assolit quelcom essencial, tot intuint el nucli dur d’aquella misteriosa partitura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *