Subscriu-te

Crítica

L’escalfor del retorn

Lawrence Foster dirigint l’OBC. © May Zircus
Lawrence Foster dirigint l’OBC. © May Zircus

TEMPORADA OBC. Alisa Weilerstein, violoncel. Dir.: Lawrence Foster. Obres de Montsalvatge, Dvořák i Brahms. L’AUDITORI. 27 DE GENER DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Dos motius més aviat propiciats pel morbo afavorien un ple considerable en el darrer concert de l’OBC a la seva seu a L’Auditori de Barcelona. El primer: tornava Lawrence Foster –que va ser director titular de l’OBC entre el 1996 i el 2002– per dirigir-la per primer cop després de la seva marxa de l’orquestra per diferències amb la direcció. El segon, el retorn més de deu anys després de la seva darrera visita amb l’OBC, de la violoncel·lista nord-americana Alisa Weilerstein, ara ja consagrada com a instrumentista de fama i catapultada a les primeres pàgines de les publicacions sobre música pel seu recent enregistrament del Concert per a violoncel d’Elgar sota la direcció de Daniel Barenboim; el primer cop que el director d’orquestra es presta a interpretar-lo amb una dona com a solista, després d’haver-ho fet amb la seva primera dona, Jacqueline du Pré, que va tocar el cel amb aquesta obra abans de la seva tràgica malaltia.

La violoncel•lista nord-americana Alisa Weilerstein. © May Zircus
La violoncel·lista nord-americana Alisa Weilerstein. © May Zircus

Motius de premsa rosa o groga a banda, el concert tenia una densitat per si mateixa, gràcies a les obres escollides per Lawrence Foster, totes lligades a experiències amb l’OBC i també a gustos personals del director. De Xavier Montsalvatge, Foster havia declarat que era el compositor català que més valorava i per això va voler recuperar-lo per al públic català en aquest retorn esporàdic amb l’OBC. Desintegració morfològica de la Xacona de Bach és, certament, una de les obres més “populars” i sorprenents de la producció de Montsalvatge. Tanmateix, la interpretació en aquest concert va ser més aviat de “passa que t’he vist”… No va anar així en el cas del Concert per a violoncel i orquestra d’Antonin Dvořák, en què, naturalment, qui va brillar amb llum pròpia va ser Alisa Weilerstein, amb una interpretació memorable d’aquesta gran obra que condensa el bo i millor del geni bohemi. Weilerstein té quelcom d’encisador en el seu exercici, en el seu gest. Hi ha una mena de transmutació que ens recorda, inevitablement, la ja esmentada Jacqueline du Pré. I, tanmateix, ni s’hi assemblen, ni això té cap importància de cara al resultat sonor i musical final. Però hi ha quelcom que té a veure amb l’actitud que sí que està relacionat amb aquesta transmutació que no és només física, sinó, naturalment i per sobre de tot, psíquica. Però les comparacions són odioses i el més just és comentar l’excel·lent so que va extreure al seu instrument, del qual es van encomanar les seccions de corda de l’orquestra, que novament cal dir que quan tenen l’actitud, hi reïxen. Això, però, no és tant un elogi com una advertència, doncs bé són músics professionals.

Lawrence Foster es podia lluir a la segona part amb la Quarta Simfonia de Johannes Brahms, i ho va fer, però d’una manera intermitent. Atropellat el primer moviment, excels el segon, novament poc equilibrat el tercer moviment (que la gent va interpretar com el darrer, ja que al programa faltava esmentar-ne el quart), l’arribada del tema i variacions quedà una mica despenjada de l’ascensió al clímax en què Brahms situa aquest moviment. Això, però, no va ser obstacle suficient per acabar de forma solemne i rotunda –es va copsar un cert desequilibri entre la secció de vents massa forta i la corda un pèl sufocada al llarg de tota la vetllada– un concert en què el director va ser rebut i acomiadat amb l’escalfor del record encara viu de molts dels abonats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *