Subscriu-te

Crítica

L’esplèndida intimitat d’una vocalista molt personal: René Marie

31è Festival Jazz Terrassa. A la Nova Jazz Cava, Centre Cultural Unnim, Teatre Auditori de Sant Cugat i Parc de Vallparadís, entre altres llocs. Del 8 al 25 de març de 2012.

Per Albert Suñé

Rene Marie © Ned Radinsky - Rockmountainjazz

La vocalista nord-americana René Marie obtingué un gran èxit en el seu debut a Terrassa i, més concretament, en el 31è Festival de Jazz. Aquest fou el millor concert dels quatre als quals vam assistir. Els altres tres els van encapçalar els combos de Luis Bonilla, Teodross Avery i Ambrose Akinmusire, respectivament.

El Club de Jazz dels Amics de les Arts i JJMM, organitzadors de l’efemèride, han vist enguany una participació de públic més elevada que en les dues edicions anteriors: quaranta-tres mil espectadors, sobretot perquè hi ha hagut més concerts populars a l’aire lliure. De fet, les actuacions de pagament han experimentat un descens d’afeccionats del vint per cent respecte al 2011. En qualsevol cas, els organitzadors valoren positivament l’experiència d’enguany, en què s’han pogut presenciar trenta concerts i s’han pogut veure i escoltar dos-cents músics.

La sessió de cloenda va servir per atorgar el premi Jazzterrasman al veterà pianista Pere Ferré. Un premi per la seva dilatada carrera –als anys seixanta va ser el primer pianista regular del Jamboree i als setanta ho fou de l’antiga cava egarenca del carrer de Sant Quirze– i que ha tingut sempre una estreta vinculació amb Terrassa.

El concert de René Marie es va celebrar a la sala petita del Centre Cultural Unnim, una sala molt a propòsit per a la música que va eixir de l’escenari. I és que la cantant posseeix un estil molt intimista i acollidor, al qual aporta una veu no gaire potent però, això sí, enormement educada, que li permet matisar de manera esplèndida els diversos passatges dels temes que interpreta. Però la cosa no s’acaba aquí, perquè la cantant hi aporta també un feeling molt especial, ja que a estones canta parlant o bé parla cantant. És quan ens explica, per exemple, les seves sensacions.

René Marie no és una vocalista que només canti swing. La seva varietat de registres la porta també al blues, la samba, l’espiritual, el pop i, fins i tot, al flamenc. I és per això que es va poder permetre interpretar “Them there eyes”, que popularitzaren entre d’altres Billie Holiday, Diana Ross o Peggy Lee i, tot seguit, entrar de ple, cantant en castellà, en un bolero dels del morro fort: “Angelitos Negros”.

Foren dos magnífics exemples de la seva ductilitat. Perquè, a part que les dues versions eren molt personals, molt reeixides, curulles de gràcia i savoir faire, en cap moment deixaren el seu substrat jazzístic. Molt més fàcil de mantenir en el primer cas, naturalment, però ja força més difícil en el segon. Però René Marie se’n sortí a la perfecció perquè el bolero es transformà en una mena de saeta dolça, que la cantant teixí amb textures de cant flamenc. A canvi, tot allò quedà envoltat per una suau cadència jazzística que elevà encara més el nivell d’un tema que s’havia encarregat de fer conèixer arreu un cubà que es deia Antonio Machín.

Aquests dos exemples formen part del més recent treball de la vocalista: Voice of my Beatiful Country. Un treball al qual René Marie aporta un trio compacte, enormement ben greixat i, al seu torn, d’una gran ductilitat i matisos excel·lents. Si Kevin Hamilton al contrabaix i Quentin Baxter a la bateria van estar impecables, el mateix podem dir del pianista, Kevin Bales, posseïdor d’un estil més dur, més encabritador. Que, a estones, trencà de manera esplèndida una intimitat no gens embafadora, en absolut repetitiva.

Un altre bon concert fou l’ofert pel quintet de Luis Bonilla, trombonista californià d’ascendència costa-riquenya. Havíem sentit Bonilla en el passat Festival egarenc formant part del grup de Dave Douglas, la BrassEcstasy, i ja ens va agradar la seva ductilitat. Enguany, la seva música, molt ajustada i molt ben servida pels cinc elements del combo, s’integrà en un context força modern, en el qual Bonilla i la seva gent van entrar en el terreny del latin, el post hard-bop, el blues i el funk. O sigui, en el seu darrer treball, titulat Twilight, barreja amb claredat i eficiència aquests diferents estils. Als quals aporta una magnífica tècnica i intenció, que és extensiva al saxo tenor Iván Renta i al pianista Bruce Barth, un altre home de ductilitat fora de tota mena de dubte.

En aquesta ocasió, tal com passà amb el grup de René Marie amb Kevin Bales, Barth fou l’intèrpret de les emocions amagades, que féu sorgir de cop gràcies a una força a estones abassegadora. Al seu torn, Andy McKee al contrabaix i John Riley a la bateria, no desentonaren gens. Un únic però a l’actuació del grup: un cert avorriment degut a repeticions esquemàtiques en algun que altre tema.

Del Teodross Avery i el seu combo podem dir que no deixaren ningú indiferent. Que ja és molt. Aquest home, que torna al jazz després del seu periple pel funk, el pop i el rock, no va treure cap sorpresa del barret. La seva música fou en general un hard-bop força reeixit, però que no contingué cap passatge que trenqués el clixé. Bona música, això sí, bon domini del seu saxo tenor i un trio sense fissures: Eric Reed, piano; Darryl Hall, contrabaix, i John Davis, bateria. L’aparició, ja a la primera part i com a convidat del trompeta Raynald Colom –magnífic, com sempre– serví per elevar un concert que, en segons quins moments, palesà una certa mandra expositiva.

La decepció vingué, tal com passà l’any passat, amb Ambrose Akinmusire. Aquest jove trompeta era el 2011 el líder del grup Tarbaby. I ens vam avorrir d’allò més amb el seu funk empeltat de pop i música disco. Enguany, el seu estil ha canviat. Ara, dins d’un context on entra i surt amb gran alegria el free empeltat d’una barreja sense gaires definicions, sembla com si no tingués terme mitjà, ja que evoluciona dels aguts als baixos amb gran aplicació. No discutirem la seva tècnica, però no n’hi ha prou amb això per tirar endavant una proposta que resulta desdibuixada, molt desigual i força avorrida a estones. A la qual el seu quartet tampoc no va donar el plus que calia. 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *