Subscriu-te

Crítica

L’estil pianístic de Gabriela Montero sedueix el públic del Palau

La pianista Gabriela Montero en un moment del concert amb la Simfònica del Vallès a Sabadell. © Juanma Peláez/OSV
La pianista Gabriela Montero en un moment del concert amb la Simfònica del Vallès a Sabadell. © Juanma Peláez/OSV

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Gabriela Montero, piano. Dir.: Rubén Gimeno. Copland: Fanfare for the Common Man. Ginastera: Ballet Estancias. Montero: ExPatria. Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 5, “Emperador”. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE FEBRER DE 2013.

Per Lluís Trullén

La pianista veneçolana Gabriela Montero va monopolitzar amb la seva actuació el nou concert de la temporada de l’OSV. Aquesta pianista nascuda l’any 1970 ha destacat en el decurs de la seva dilatada trajectòria (va debutar amb cinc anys) per ser una artista original i que ha fet de la improvisació a la manera clàssica un dels principals reclams interpretatius.

Artista espontània i reivindicativa (no va dubtar, abans de presentar al Palau la seva obra per a piano i orquestra ExPatria, a fer una dura crítica de les condicions socials i de seguretat de la seva Veneçuela natal), ha convertit les seves actuacions en quelcom que traspassa la línia dels tradicionals concerts clàssics. Montero és una gran pianista, una artista de sonoritat poderosa, més abocada a la vistositat del so que no pas a un refinament líric profund.

Acompanyada per una eficient Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Rubén Gimeno, Montero va ser convidada per interpretar el Concert Emperador de Beethoven i presentar al Palau la seva obra ExPàtria, estrenada l’any passat i escrita per “donar veu a Veneçuela i al dolor que els veneçolans han patit durant tant de temps, a la frustració i la sensació terrible de la pèrdua d’un país en mans de la violència, als nivells increïbles de corrupció, a l’absència de democràcia i a la violació dels drets humans”. Música apassionada –amb ressons de Rakhmàninov– i amb passatges lírics propers per la seva harmonia i tractament melòdic a un neoromanticisme, Montero hi desplegava part dels seus recursos interpretatius: grans sonoritats, ús constant del rubato en frases de bell lirisme i una mostra d’apassionament constant amb la música que està interpretant. Per això la seva personal visió de l’Emperador tenia aquella brillantor tan adient amb la tonalitat de Mi bemoll major, aquella majestuositat i riquesa de sonoritat, però hi mancava, en línies generals, un punt de subtilitat que acabés d’aprofundir en el més essencial de l’obra.

Montero va recollir grans aplaudiments i novament agafant el micròfon va demanar al públic temes musicals per improvisar-hi: finalment dues melodies sobradament conegudes pel públic, Happy birthday i la popular La lluna, la pruna, van servir per fer passar una bona estona al públic arran d’aquesta habilitat innata de Montero vers la improvisació.

L’OSV, que va obrir el concert amb la Fanfare for the Common Man de Copland i amb una eclosió se sons i vibrant versió del Ballet Estancias de Ginastera, va assolir en el decurs de tot el concert un alt nivell interpretatiu sota la batuta eficient i metòdica del seu titular, Rubén Gimeno.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *