Subscriu-te

L’estimulant imperfecció de ‘Luisa Miller’

LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Sondra Radvanovsky, soprano. Piotr Beczala, tenor. Marco Mimica, baix. Michael Chioldi, baríton. Dmitry Belosselskiy, baix. J’Nai Bridges, mezzosoprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Domingo Hindoyan. Dir. escènica: Damiano Michieletto. Ulrich Senn, reposició. Paolo Fantin, escenografia. Producció de l’Opernhaus de Zuric. LICEU. 14 DE JULIOL DE 2019.

El Liceu ha tancat temporada i l’etapa de Christina Scheppelmann com a directora artística del Teatre amb un Verdi, Luisa Miller, honorat per dues grans veus. Luisa Miller ocupa un lloc especial dins la producció verdiana. Estrenada el 1849 i situada, per tant, entre les òperes de joventut i d’aprenentatge i els títols de la gran “trilogia popular”, formada per Rigoletto (1851), Il trovatore (1853) i La traviata (1853), en què l’autor ja afirma plenament el seu estil amb la configuració d’un llenguatge musical i dramàtic propi, Luisa Miller ja ho anuncia tot.

Tret de “Quando le sere al placido”, una de les àries de tenor més boniques, acabades i rodones que va fer Verdi, Luisa Miller ja ens presenta tant en les àries com, sobretot, en els números concertants tots els recursos de llenguatge musical que usarà en el futur per donar vida dramàtica als textos, però en un estat encara embrionari: imperfecte i no prou desenvolupat. Per als amants de Verdi, assistir a aquest anunci del que s’esdevindrà, resseguir aquesta prometedora imperfecció és el més estimulant de Luisa Miller.

Marco Mimica, Piotr Beczala i Sondra Radvanovsky. © Antoni Bofill

Que l’obra no sigui encara perfecta no vol pas dir que sigui fàcil de cantar, ben al contrari, Luisa Miller presenta unes exigències vocals d’alt nivell en tots els papers principals i especialment en la parella protagonista.

Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala van assumir els papers principals de Luisa i Rodolfo i se’n van sortir perfectament. Tots dos estan en els millors moments de les carreres respectives i costa decidir qui dels dos ho va fer millor, perquè tots dos van estar a un nivell altíssim, amb un control perfecte de la respiració, amb facilitat per als aguts i una línia de cant bella i ben dibuixada. De la mateixa manera que musicalment van estar molt bé tots dos, escènicament també van brillar en els seus personatges tòpicament romàntics però assumits amb convicció tant per la soprano com pel tenor.

Bé també, però a un nivell vocal no tan excel·lent com el dels protagonistes, els dos “pares” de l’obra, el baríton Michael Chioldi en el paper de Miller, el pare de Luisa, i el baix Dmitry Belosselskiy en el personatge de comte Walter, el pare de Rodolfo.

Sondra Radvanovsky i Gemma Coma-Alabert. © Antoni Bofill

Finalment, van complir amb les exigències de les partitures, però sense brillantor, el baix Marco Mimica, que no va aprofitar les bones possibilitats vocals del sinistre Wurm, i la mezzosoprano J’Nai Bridges en el paper menor de Federica. Molt bé Gemma Coma-Alabert en el paper de Laura, l’amiga de Luisa.

Musicalment el cor va oferir una bona actuació i el mestre Domingo Hindoyan, debutant al Teatre, va obtenir bons resultats de l’orquestra, que afrontava una partitura que, de la mateixa manera que passa en el cant, presenta una estimulant imperfecció i no és, per tant, gens fàcil de resoldre.

El muntatge, provinent de l’Opernhaus de Zuric, amb direcció escènica de Damiano Michieletto, és ambiciós en la intenció, però no està ben resolt escènicament i no quedarà en el record. A partir del fet que tenim en escena dos pares repressors i dos fills que lluiten per dur endavant el seu amor davant l’oposició paterna, Michieletto crea un joc de miralls, de simetries, amb dues cares aparentment diferents d’una mateixa realitat d’opressió que es trasllada visualment a l’escena de manera poc reeixida duplicant taules, llits i cadires. La idea no és dolenta, però no funciona per a totes les escenes i finalment acaba resultant un llast per al fluir dramàtic de l’obra. D’altra banda, la dramatúrgia dels personatges és totalment convencional i el cor és tractat escènicament com una avorridíssima massa anònima i estàtica que entra i surt d’escena desfilant com una tropa i amb la incomodíssima sensació per a l’espectador (ves a saber si també per als cantants) d’estar sempre fent nosa palplantat al mig de l’escenari.

Imatge destacada: Piotr Beczala i Sondra Radvanovsky. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *