Subscriu-te

Crítica

L’èxit de la “Ràdio”

El director finlandès Jukka-Pekka Saraste (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de la Ràdio Colònia WDR. Measha Brueggergosman, soprano. Dir.: Jukka-Pekka Saraste. Obres de Sibelius, Strauss i Beethoven. L’AUDITORI. 19 DE NOVEMBRE DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

L’Orquestra Simfònica de la Ràdio Colònia WDR debutava a la temporada d’Ibercamera amb un programa popular però amb la premissa d’una qualitat que sovint va associada a les orquestres de la ràdio que proliferaren al llarg del segle XX i que, per mèrits propis, s’han mantingut en el temps malgrat que la seva utilitat originària ja no es mantingui actualment amb la mateixa intensitat. El nom, doncs, poc orientatiu o no, és el d’una orquestra internacional, que acostuma a estrenar obres i que acostuma, també, a girar per Europa, l’Àsia i Amèrica, tot tocant a les ciutats més rellevants del panorama internacional.

Així doncs, i guiats pel director finlandès Jukka-Pekka Saraste, la WDR aterrava a L’Auditori per interpretar, com a plat fort, les Quatre últimes cançons que Richard Strauss va escriure als vuitanta-quatre anys, al llindar de la mort. Aquest era el plat fort de la nit, sobretot a causa de la presentació, per primer cop amb Ibercamera, de Measha Brueggergosman com a soprano solista. La polifacètica cantant –anys enrere havia debutat a Barcelona en un concert al Palau de la Música Catalana i fa un parell d’anys al Liceu en un concert amb l’Ensemble Intercontemporain– té el suport del color groc de l’històric segell discogràfic des de fa uns anys, i en disc la seva veu sona rodona, plena, generosa i atractiva. La ingrata acústica de L’Auditori –sobradament coneguda pel que fa a les veus– no va jugar gens a favor de la cantant, que se sentia esmorteïda i poc còmoda. Després d’un “Frühling” indecís en el registre agut i un pèl ofegat, la soprano va entrar en calor en “September”, per sentir-se cada cop més lliure i desimbolta en “Beim Schlafengehen” i “Im Abendrot”, en què es va permetre alguns sons en piano de gran artista. La seva no va ser una aportació regular, però en alguns moments va aconseguir emocionar, cosa que el públic va saber premiar, sense entusiasme excessiu, però.

El concert s’havia iniciat amb la inquietant Les nimfes del mar de Jean Sibelius, en què l’orquestra ja va mostrar les seves cartes, tot presagiant un Beethoven jubilós. Com així va ser. La Cinquena, per molt gastada que sembli, sempre pot oferir arestes brillants i noves, que per això és l’obra d’un mestre com Beethoven. En aquest cas, la lectura de Saraste i la WDR va optar pels ritmes àgils per a una lectura positiva de la simfonia, més que pel pes inexorable del destí que marca el primer moviment, fet que es va copsar en el canvi de dinàmica entre el primer i el segon moviments. Com passa sovint, però, és en els bisos quan es produeixen els moments màgics. Aquí no podia ser d’una altra manera i la música va aflorar en la seva essència en l’obertura de Lohengrin de Wagner, que l’orquestra alemanya ja va oferir fora de programa.

Pocs dies abans, a Madrid, el grup Ibercamera havia inaugurat amb aquest mateix programa i formacions el seu nou cicle de concerts La Filarmónica, concretament a l’Auditorio Nacional. En la primera edició el cicle ja disposa de més de 850 abonats. Potser caldria reflexionar sobre què no s’està fent bé a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *