Subscriu-te

L’exquisida musicalitat de Zukerman i Bronfman

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Pinchas Zukerman, violí. Yefim Bronfman, piano. Obres de W. A. Mozart, F. Schubert i L. van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE MARÇ DE 2017.

Per Lluís Trullén

Millor impossible?… Probablement. Un mite del violí com Pinchas Zukerman, que Ibercamera ha programat en tantíssimes ocasions, actuava ara en la temporada Palau 100 juntament amb el pianista Yefim Bronfman. La sonoritat de Zukerman, com la del seu gran amic Perlman o la d’Isaac Stern, continua seduint-nos per la dicció, naturalitat expressiva i refinament. Del seu Guarnerius sortien sonoritats màgiques que s’emmotllaven a unes visions romàntiques i profundament sensibles de la música interpretada de Mozart, Schubert i Beethoven. Escoltar i mirar el toc pianístic de Bronfman ens recordava, pel seu legato, el modèlic Wilhelm Kempff, i per la seva concepció de la música de cambra, Menahem Pressler, mític pianista del Trio Beaux Arts. Desgranaven la música de la Sonata Primavera de Beethoven fins al més mínim detall, i una nota picada, un legato, un pianíssim, un atac s’elevaven a una cota de perfecció que no podien admetre ni el més mínim error. Per tocar Mozart, Beethoven i Schubert no feia falta creuar mirades, ni per descomptat fer cap gest gratuït; tota l’atenció quedava concentrada en unes partitures que coneixen de memòria fins al detall més recòndit. Tocar Mozart amb tanta naturalitat, amb una onírica interpretació –fins i tot excessivament romàntica– del seu “Andantino”; afrontar la Sonata en La major de Schubert amb tota la seva essència vienesa i fent fluir les melodies amb la més refinada naturalitat expressiva, és a l’abast d’aquest gènere d’intèrprets coneixedors profunds de tot el que significa música de cambra en majúscula.

La Sonata Primavera a les seves mans va ser una delícia. Tot funcionava sota aquell guió previst que en major o menor grau tots els melòmans coneixem a bastament. Un Beethoven captivador per la seva essència interpretativa, per aquella languidesa que en moments puntuals i sàviament treu Zukerman del seu instrument, per la seva frescor melòdica, per uns diàlegs plens de refinament i de poètica romàntica. Com en la seva memorable interpretació al costat de Barenboim, aquesta Sonata Primavera va mostrar-nos un Zukerman imperial i un Bronfman que va tocar el piano cercant la subtilesa i el detall més precís. Un recital per recordar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *