Subscriu-te

Crítica

Liederisme nòrdic càlid

© Josep Maria Poch Ymbert

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Christianne Stotjin, mezzosoprano. Julios Drake, piano. Lieder de Rakhmàninov, Grieg i Mussorgski. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. 31 D’AGOST DE 2012.

Per Jaume Comellas

Aquest recital aplegava almenys dos components molt atractius: en primer lloc conèixer una figura emergent tan destacada com és la mezzosoprano holandesa Christiane Stotjin i, d’una altra, gaudir d’un recital de lied amb una programació radicalment diferent del que és habitual.

I, avancem-nos, en els dos aspectes els resultats van ser satisfactoris. Aplegar tres compositors tan diferents com Rakhmàninov, Mussorgski i Grieg –i sobretot procedents de cultures musicals poc presents a casa nostra i menys en el gènere– en un recital de lied resulta un fet insòlit enmig d’una normalitat gairebé absoluta de propostes més o menys previsibles. Entrem en una mena de món desconegut que tanmateix l’art de la cantant holandesa ens va anar acostant en un crescendo de finor i sensibilitat que va imposar-se damunt l’audiència.

Cada lied era un petit món individual, sense amb prou feines relacions entre si, sense anar a cercar unitats temàtiques però oferint una paleta àmplia d’estats anímics i de sentiments, que anaven des de la tristesa amorosa de tall més eminentment romàntic a l’expansió riallera i extravertida, amb un substrat, fins i tot, onomatopeic divertit i festiu. Més profundes les cançons de Mussorgski, però sense caure en el pessimisme en què tòpicament s’ha encasellat aquest compositor, d’un lirisme en alguns moments fins i tot lluminós en el cas dels esplèndids lieds de Grieg, i en una mena de zona de ningú però de grata escolta els de Rakhmàninov.

El programa va permetre gaudir de l’excel·lent condició de liederista de Christianne Stotjin. La mezzosoprano, potser excessiva de projecció, tant pel que fa al gènere com a l’espai, té la virtut de viure intensament cada tema. Amb una veu de mezzosoprano més aviat greu, individualitza i personalitza amb gran precisió cada lied, i els sap donar les dosis d’intenció, de gràcia quan cal i de calidesa que exigeixen a cada moment, i això crea un autèntic corrent comunicatiu –càlid, valgui la redundància– amb l’espectador.

Com a propines dues magnífiques interpretacions de Canción de cuna para dormir un negrito i Canto negro de Montsalvatge, cantades amb una exactitud de concepte i línia ben d’agrair i en part inesperable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *