Subscriu-te

‘Lifting’ al ‘Hoffmann’ de Pelly

LES CONTES D’HOFFMANN de Jacques Offenbach. John Osborn, Alexander Vinogradov, Marina Viotti, Olga Pudova, Ermonela Jaho, Nino Sugurladze, Adriana González, Francisco Vas, Aleksey Bogdanov, Carles Daza, Laura Vila, Vincent Ordonneau. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director musical: Riccardo Frizza. Director d’escena: Laurent Pelly. LICEU. 20 DE GENER DE 2021.

El Liceu ha començat l’any amb la reposició millorada del muntatge que Laurent Pelly va presentar fa vuit anys de Les contes d’Hoffmann d’Offenbach. Ho ha fet a partir de la versió amb diàlegs i, amb la voluntat d’ajustar-se als horaris restrictius de la normativa imposada per la pandèmia, n’ha escapçat números com els cuplets de Franz a l’acte segon, “Scentille diamant” de Dapertutto i el duo d’aquest amb Pitichinaccio al tercer.

La proposta escènica de Pelly se’ns ven com un viatge a l’interior de la ment del protagonista, però en realitat s’ha de sobreentendre: ni ambivalència, ni món imaginari… tot és força explícit, directe i molt funcional a cada acte, sense optar per una de les idees fonamentals de l’obra: la metamorfosi de les coses jugant amb un mateix espai escènic transformat i que en realci la situació regressiva de Hoffmann, on la racionalitat esdevé confusió i incertesa, on allò sobrenatural esdevé versemblant. No obstant això, visualment atrau i entreté pels contrasts i la varietat lumínica i de color; pel dinamisme en el moviment, tant del cor com dels solistes; pel desplegament escenogràfic i la construcció d’espais mòbils, i perquè assoleix el punt dramàtic més alt al segon acte. Aquí l’afinitat electiva del romanticisme per allò demoníac se centra en l’ambientació lúgubre i austera de l’escalinata de la mansió de Crespel, en contrast amb l’habitació d’Antonia. Malgrat l’estètica de l’acte primer, resulta infantil, i la de Giuletta no presenta gaire complicacions, tota la producció juga amb trucs hàbils: des del coreografiat Kleinzach del pròleg i la fictícia ubiqüitat del doctor Miracle al segon acte, fins als divans en moviment i el mirall de l’acte tercer, passant per la grua en l’ària i el hoverboard d’Olympia, així com la projecció dels ulls (d’un gore descafeïnat). Tot plegat la fa atractiva en conjunt i encertada en el detall.

Riccardo Frizza va signar una actuació contrastada, idiomàtica, amb idees clares, pols àgil i ritme teatral en un títol de textures pocs denses i alleugerides de contrapunt i grans efectes polifònics, caracteritzada per una amalgama excel·lent d’estil caricaturesc i fons melodramàtic. En aquest darrer aspecte, Frizza va saber donar la volada lírica necessària a efluvis romàntics com els del trio entre Antonia, la veu de la seva mare i el doctor Miracle, que juntament amb el trio masculí del pròleg van ser dos dels moments més ben resolts de la funció. La concertació amb el cor –mascareta incorporada– també va ser excel·lent, en part gràcies a la tasca de Conxita Garcia. Quelcom que ens recorda que a casa nostra tenim professionals capaços de tirar endavant les nostres institucions amb la solvència necessària. El mateix es pot dir de Francisco Vas (Spalanzino), Carles Daza (Schlémil, Hermann), Roger Padullés (Nathanaël), Laura Vila (la veu de la mare d’Antonia) i Elena Sancho (Stella) com a comprimaris, que van reafirmar-nos com d’equivocat ha estat el Liceu durant moltes temporades jugant la carta de les seves relacions de clientelisme amb determinats agents artístics a l’hora de contractar cantants estrangers per a rols que han manllevat la projecció als professionals d’aquí. Sigui pel descrèdit de la imatge –no prou assenyalat per la premsa–, sigui per les dificultats econòmiques visiblement arrossegades des de fa una dècada o sigui per les actuals circumstàncies de la pandèmia, benvinguda sigui la quota autòctona i de resultats artísticament inqüestionables.

Un fet que també duu a qüestionar la necessitat d’importar cantants forans per a un rol no gaire complex com el de Giulietta, abordat asexuadament i sense gaire personalitat –ni vocal ni escènica– per Nino Sugurladze. De fet, va ser la baula més feble d’un repartiment molt equilibrat i d’altíssim nivell, en el qual tampoc van desentonar el baix-baríton Aleksey Bogdanov (Luther i Crespel) i Vincent Ordonneau (Andrès, Cochenille, Pitichinaccio). Com a protagonista, John Osborn va corroborar que és un cantant intel·ligent i amb els mitjans adequats que sap dosificar-se sense fer trampes per arribar amb forces al final de l’obra, tot i un tímid desgast a la franja aguda en l’acte venecià. De línia depurada, agut ferm i ben projectat, el seu Hoffmann combinava bé la faceta d’ingenu enamorat i antiheroi en un rol molt exigent i esgotador per a tenor líric com va evidenciar-se en l’ària “Il était une fois à la cour d’Eisenach”, ben calibrada entre l’excitació i l’intimisme. L’acompanyava el Nicklausse de la mezzosoprano Marina Viotti en una prestació acurada, de centre cabalós i molt expressiva que va merèixer més aplaudiments a l’ària “Vois, sur l’archet frémissant” (tot i la ximpleria de fer-la cantar agenollada com un guitarrista de rock durant mitja ària) i que va concloure la funció amb una bressoladora “Des cendres de ton coeur”.

Mentre que Olga Pudova va resoldre amb suficiència la pirotècnica vocal de l’ària d’Olympia i el prescriptiu sobreagut, Ermonela Jaho va fer justícia a les qualitats que l’han consagrat com a veu de l’star system actual. Va donar el relleu dramàtic a l’acte segon amb un cant emotiu, expansiu i sent el pal de paller més rodó. Per últim, Alexander Vinogradov va encarnar els quatre rols malèfics amb rotunditat vocal, comoditat en tota l’extensió i ratificant que és un valor a l’alça en la seva corda: projecta bé la veu i la modela amb seguretat i facilitat, tot amarant uns moviments precisos i coordinadíssims que el converteixen en un dels reclams d’aquestes funcions molt notables d’un Liceu que comença a funcionar com el Teatre que voldríem que fos, malgrat les seves impertèrrites hores baixes i l’estressant situació cultural i sanitària.

Imatge destacada: (c) David Ruano.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *