Subscriu-te

L’infern a casa

RODELINDA de Georg Friedrich Händel. Llibret de Nicola Francesco Haym. Lisette Oropesa. Bejun Mehta. Joel Prieto. Sasha Cooke. Gerald Thomson. Gianluca Margheri. Fabián Augusto Gómez. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Claus Guth. Reposició: Marcelo Buscaino. Escenografia i vestuari: Christian Schmidt. Il·luminació: Joachim Klein. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro Real de Madrid, Opéra de Lió i Oper Frankfurt. LICEU. 2 DE MARÇ DE 2019.

Amb algunes excepcions notables, la més eminent de les quals és el gran Fidelio beethovenià, el tema del manteniment de la fidelitat conjugal, moralment tan lloable, és teatralment avorridíssim; el seu contrari, en canvi, sempre es presta a interessants embolics teatrals que poden anar des del vodevil a la tragèdia passant per totes les fases intermèdies. Si Rodelinda de Händel, una història de fidelitat conjugal a ultrança, teatralment no solament se suporta, sinó que funciona força bé, és perquè, en el fons, no és una història de fidelitat, sinó de lluita pel poder entre un grup de personatges que és una autèntica galeria de la perversió i on trobem fratricides, traïdors, corruptes, adúlters, etc. Un veritable i teatralment deliciós cau d’escurçons.

© Antoni Bofill

Claus Guth, seguint en la seva línia de posar a l’escenari edificis giratoris que ja ens va presentar fa anys en el seu magnífic Parsifal, ambienta Rodelinda en una mansió georgiana de la qual han desaparegut les parets laterals i posterior, un magnífic treball d’escenografia del seu col·laborador habitual, Christian Schmidt, que també signa el vestuari. La solució torna a funcionar perfectament a tots els nivells, tant en el de l’amenitat i la fluïdesa escènica, que proporciona varietat d’espais, com en el simbòlic, amb una imponent escala que puja al primer pis –el camí de l’ascensió al poder–, on hi ha el llit de Rodelinda, l’altar on es consumarà la legitimació del poder en el cas que algú aconsegueixi accedir-hi.

Claus Guth també l’encerta en decidir explicar-nos la història a través de la mirada de Flavio, el fill de Rodelinda, un personatge sense text, però fonamental en el desenvolupament de la trama. Flavio, que en tot moment està en escena, ho veu tot, ho interpreta tot des de la seva perspectiva infantil i, a través de les seves pors, dels seus malsons i, sobretot, dels seus dibuixos, que contínuament són projectats a les parets de la casa, es perfilen els personatges i les situacions dramàtiques. Claus Guth tanca tots els personatges a la casa, per a Flavio, i aquella casa es converteix en un infern ple d’éssers amenaçadors.

© Antoni Bofill

Quan al final tots celebren el desenllaç feliç de la història, el petit Flavio, aïllat de tothom, ha quedat definitivament atrapat pels seus fantasmes. És un moment que recorda poderosament el terrible final de The turn of the screw, l’òpera de Britten a partir de l’obra homònima de Henry James. La direcció d’actors, molt completa, exhaustiva, atenta a tots els detalls i gestos, fa que la complexa dramatúrgia funcioni com un mecanisme de rellotgeria.

L’encert de la posada en escena de Rodelinda, un títol que encara no s’havia representat mai al Liceu, va anar arrodonit, la nit de l’estrena, pels bons resultats musicals obtinguts. En primer lloc cal destacar l’alt nivell aconseguit per la parella protagonista.

Lisette Oropesa. © Antoni Bofill

La soprano nord-americana d’ascendents cubans Lisette Oropesa, debutant al Liceu, habitual al Metropolitan, va fer una Rodelinda de gran qualitat. Amb una bonica veu de base, va afinar, va atacar amb decisió alguns aguts compromesos, va resoldre bé, amb nitidesa i fluïdesa, les colorature i la seva actuació va resultar convincent en tots els aspectes vocals. Escènicament també va treure molt bé el seu personatge: una dona intel·ligent que des de la seva posició de debilitat inicial acabarà manipulant les ambicions i els desitjos de tots els personatges masculins per aconseguir que només passi pel seu llit qui ella decideixi.

Al seu costat, l’altre gran triomfador de la nit va ser el contratenor Bejun Mehta, ja ben conegut i estimat al Liceu en concert i recital, però que no havia actuat mai en un paper representat. El seu Bertarido, el marit absent que tothom creia mort, va ser exemplar en tots els aspectes. La veu és dolça, suau, homogènia en tota l’extensió, àgil, sense problemes al registre agut. Un prodigi. El seu espectacular “Vivi, tiranno” i el duo amb Rodelinda “Io t’abraccio” quedaran a la memòria del públic.

Sasha Cooke. © Antoni Bofill

Bé la mezzosoprano Sasha Cooke en l’ambigu paper d’Eduige. Irregular el tenor Joel Prieto en el personatge del dubitatiu Grimoaldo; va fer coses molt belles seguides d’intervencions de força menys qualitat. Molt bé el contratenor Gerald Thomson en el paper del fidel Unulfo, l’únic personatge avorrit de l’obra perquè és bo tota l’estona; i suficient i prou per a Gianluca Margheri en el paper de Garibaldo, un malvat integral, absolut, de catàleg. Memorable l’actor Fabián Augusto Gómez en el paper mut del nen Flavio.

Ni l’Orquestra del Liceu és un conjunt especialitzat en música antiga ni Josep Pons, el director titular del Teatre, és un especialista en Barroc. Ateses aquestes limitacions, els resultats musicals obtinguts van ser prou bons. Amb l’orquestra reforçada amb instrumentistes que coneixien bé el repertori händelià, el conjunt no va sonar amb l’esplendidesa de so que hauria aconseguit un bon grup de música antiga, però va sonar bé. La direcció de Pons va ser bona, potser una mica massa prudent. Una mica més de risc en els contrastos dinàmics, en alguns tempi, en l’èmfasi d’alguns frasejos, hauria afegit un plus de vivacitat a una interpretació que va ser prou bona.

Imatge destacada: Lisette Oropesa i Bejun Mehta. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *