Subscriu-te

Crítica

Lisboa Zentral Cafè: aniversaris en clau radiofònica

Lisboa Zentral Cafè (foto d’arxiu)
Lisboa Zentral Cafè (foto d’arxiu)

L’AUDITORI MÉS. Lisboa Zentral Cafè. Cor Nàiades. Alba Boada, piano. Josep Domènech, pianola. “A.M.20.12”, obres de Mompou, Toldrà, Lamote de Grignon, Montsalvatge, Blancafort i altres. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 20 DE DESEMBRE DE 2012.

Per Xavier Chavarria

L’Auditori ha posat punt final a les celebracions de les efemèrides dels cinc compositors catalans que han estat recordats durant l’any 2012 (Mompou, Blancafort, Toldrà, Lamote de Grignon i Montsalvatge) amb un concert curiós i força peculiar, celebrat a la Sala Oriol Martorell i comandat pel conjunt Lisboa Zentral Cafè, una de les formacions adscrites a L’Auditori durant aquesta temporada. El Lisboa Zentral Cafè està format per Joan Alavedra (acordió), Rai Ferrer (contrabaix), Salvador Boix (flauta i mandolina), Oriol Camprodon (clarinet) i Xavier Maureta (bateria i veu), i es dedica a un repertori de música popular instrumental ballable i de concert, amb aromes i sabors sonors d’arreu del món, centrat en l’últim segle. L’enigma era veure com lligarien en aquest concert la música dels autors catalans homenatjats amb aquest estil més lleuger, de regust popular i amb una formació instrumental tan eclèctica: interpretar la Música callada de Mompou, cançons de Toldrà o peces per a piano de Blancafort i Lamote de Grignon amb acordió, clarinet, contrabaix i bateria, era una aposta arriscada que podia acabar en un despropòsit. Però la relectura que Lisboa Zentral Cafè va fer de tota aquesta música va ser absolutament respectuosa, ben polida i fins i tot enginyosa; en canvi, el desenvolupament i la concepció global de l’espectacle va tenir clarobscurs i va anar de més a menys.

Efectivament, la proposta del quintet barceloní no era ben bé un concert, sinó un espectacle amb un fil narratiu, una mena de viatge pel segle XX a través de músiques i ambients sonors molt diversos però coetanis: un enorme i vetust aparell de ràdio presidia l’escenari i del qual sortia una veu en off (la veu de Pere Molina) que anava explicant, en estil radiofònic, notícies i esdeveniments socials i culturals que havien tingut lloc al llarg del segle XX, lligant-los amb les fites biogràfiques dels cinc compositors homenatjats; les músiques s’anaven succeint en ordre cronològic i això permetia, d’una banda, contextualitzar totes aquelles obres i reviure l’època en què van ser creades i, d’una altra, combinar-les amb peces d’estil i esperit molt diferent: hi van sonar des de balls de saló o tradicionals fins a jingles publicitaris com la cançó de Polvos Netol o Yo soy aquel negrito del Cola-cao. A més, al quintet instrumental Lisboa Zentral Cafè, s’hi van afegir la pianista Alba Boada i el cor de noies Nàiades, que anaven alternant les intervencions o combinant-les amb força naturalitat. Aquí cal fer especial esment a les magnífiques i delicades adaptacions polifòniques per a cor femení que ha fet Jordi Domènech de cançons originals per a veu solista de Toldrà, Mompou o Blancafort; el Cor Nàiades, format per una vintena de veus encara tendres però ben treballades, que dirigeix Buia Reixach, les va interpretar amb correcció i molt bon gust. L’espectacle ens va permetre fins i tot escoltar el so d’una pianola de rotlles ubicada en un costat de l’escenari i que va fer funcionar en un parell d’ocasions Josep Domènech, tot evocant el negoci principal de la família Blancafort durant les primeres dècades del segle XX.

Però l’envergadura del projecte i la densitat d’esdeveniments d’un segle tan potent com el XX van pesar massa en un espectacle que pretenia ser un divertiment lleuger i amè: després d’una trentena llarga de peces musicals, incomptables locucions i una allau de dades i dates en el decurs d’una hora i mitja d’espectacle ininterromput, el que va començar sent un recorregut plàcid i amè va acabar navegant a gambades, saltant els anys de deu en deu, amb episodis feixucs i alhora superficials, que no van trobar ni l’equilibri ni l’encaix adequats. Una bona idea, original i agosarada, però resolta amb poc encert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *