Subscriu-te

Crítica

Llarga vida al lied

El pianista Helmut Deutsch i la soprano Ofèlia Sala (imatge d’arxiu)
El pianista Helmut Deutsch i la soprano Ofèlia Sala (imatge d’arxiu)

LIFE Victoria. Josep-Ramon Olivé, baríton. Maria Mauri, piano. Ofèlia Sala, soprano. Helmut Deutsch, piano. Obres de Schumann, Duparc, Schubert, Wolf, Granados i Toldrà. AUDITORI DE LA PEDRERA. 9 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Molts condicionants, emotius i artístics, es condensaven dilluns passat en la inauguració d’un nou festival de lied a Barcelona, el LIFE Victoria, impulsat per la Fundació Victoria de los Ángeles i el baríton Enric Martínez-Castignani, tot un defensor i líder de les noves estratègies de comunicació.

En definitiva, un festival que va molt més enllà del típic cicle de concerts condensat en una setmana, perquè s’hi apleguen –tal com va dir Helena Mora, presidenta de la Fundació Victoria de los Ángeles– els interessos principals de la insigne cantant barcelonina: el gènere lied, el suport als joves talents i les noves tecnologies.

Fidels a l’esperit de Victoria de los Ángeles, el festival donà el tret de sortida amb el primer dels tres concerts d’aquesta primera edició. Un doble concert, de fet, perquè amb el reclam que ofereix la cantant valenciana Ofèlia Sala, hereva de l’estil de cant de Victoria de los Ángeles, es donava l’oportunitat de presentar-se en societat a dos joves talents, el baríton Josep-Ramon Olivé i la pianista Maria Mauri, tots dos de fornada recent de l’ESMUC, becats per la Fundació Victoria de los Ángeles i amb progressiva ascendència artística.

L’estratègia, encertada i innovadora a les nostres terres, consistí a oferir uns vint minuts i escaig de concert previs a l’aparició de la consagrada intèrpret de lied, a mode de “teloners”, iniciativa tan usual en l’àmbit del pop i el rock. Certament, una idea brillant i una veritable presentació en societat, tenint en compte que entre els assistents es trobaven actius importants de les institucions musicals més destacades del país.

El duo format per Olivé i Mauri va escollir un repertori arriscat, començant amb dos Schumann de gran intensitat interpretativa. Muttertraum, op. 40 núm. 2, basat en un conte d’Andersen, explica l’assetjament d’un corb al nadó d’una jove mare, mentre que Der Soldat, op. 40 núm. 3 recull la visió del soldat que ha estat obligat a afusellar un amic. Olivé va jugar amb risc amb les textures, buscant l’acidesa del so en els passatges més dolorosos i endolcint amb veu més rodona els passatges més amorosos. Amb Henri Duparc, tots dos joves van mostrar flexibilitat en la interpretació d’una partitura complexa, que requereix, tant delicadesa vocal com pianística. La vie antérieure, basada en un poema de Baudelaire, reprodueix el concepte instaurat al segle XIX com a activitat pròpia dels intel·lectuals i artistes: flâner, que Duparc reprodueix amb subtilitat en la seva música, especialment al piano, com va demostrar Mauri. Le manoir de Rosemonde és una heroica cançó de desamor, que Olivé va interpretar amb empenta, tot mostrant que la seva –encara– jove veu té un potencial de desenvolupament i maduració molt atractiu. Finalment, dues cançons d’Eduard Toldrà, Cançó de vela i Camins de fada, van emocionar per la constatació en la transmissió generacional d’un estil i una tradició musical catalana que manté intacte el seu esperit original.

L’arribada a l’escenari d’Ofèlia Sala va fer constatar que l’herència de Victoria de los Ángeles, que tot sovint se li atribueix, li és present en l’estil, tant a l’hora de cantar com de posar-s’hi. Ofèlia Sala té una elegància escènica que fa pensar inevitablement en la cantant barcelonina i, si bé les seves veus no es poden comparar perquè tímbricament són diferents, hi ha quelcom que recorda inevitablement la gran Victoria.

Ofèlia Sala va escollir un repertori dens, i arriscat, sobretot en la primera part del recital, amb cinc cançons de Franz Schubert que evoquen l’ambient nocturn i els sentiments que desvetlla i Sis cançons i un rèquiem, op. 90 de Robert Schumann. Des del primer Schubert, Der Wanderer an dem Mond, op. 80, passant per Im Freien o Sehnsucht, Ofèlia Sala va passejar de bracet de Helmut Deutsch pels diferents sentiments que evoca la llum de la lluna, la foscor, la soledat, l’anhel del passat, el fred de l’hivern… amb contenció i una dicció exquisida. Ja en Schumann, la soprano es va mostrar més còmoda, essent el context de les cançons molt divers i contrastat, des de la primera Lied eines Schmiedes (Cançó d’un ferrer) a Meine Rose o Kommen und Scheiden (Arribada i comiat). Ofèlia Sala va mostrar la seva facilitat en el canvi de registre, cosa que es va poder copsar encara més gràcies a la gentilesa de l’organització de poder seguir la traducció de les cançons en alemany. Amb el Rèquiem, op. 90/7, d’una pau espiritual entendridora, el magnífic duo format per Ofèlia Sala i Helmut Deutsch van cloure la primera part. La segona part, més breu però no per això menys intensa, es va obrir amb uns Lieder de Mignon (sobre Goethe) musicats per Hugo Wolf, d’una profunditat gairebé sòrdida i una nostàlgia de la felicitat esborronadora, que Sala va saber traslladar en el cant amb l’aparent senzillesa i naturalitat del cant que la caracteritza. Amb Enric Granados va arribar la interpretació de les Canciones amatorias, d’interpretació pulcra i graciosa, però amb dèficit de salero i gracejo, en comparació –malgrat que sigui políticament incorrecte– amb la cantant que dóna nom al festival.

El recital es va tancar amb Die Forelle de Schubert –que Deutsch va acompanyar de memòria, amb aquella seguretat que permet als grans pianistes acompanyants de lied anar de bracet amb el cantant, en una comunió gairebé absoluta, tal com va demostrar en tot el concert– i una emotiva, per la nostàlgia que conté, cançó de Toldrà: el Romanç de santa Llúcia, tan adient en aquestes dates. Èxit de proposta i èxit de convocatòria, que tant de bo es perpetuï en el temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *