Subscriu-te

Crítica

Lluís Claret celebra els seixanta anys interpretant les sis ‘Suites’ de Bach

Lluís Claret (foto d'arxiu)

L’Auditori Cambra. Lluís Claret, violoncel. Integral de les Suites de Bach. L’Auditori (Sala Oriol Martorell). 6 d’octubre de 2011.

Per Lluís Trullén

El mestre Pau Casals deia, referint-se a les Suites per a violoncel sol, que Bach havia fet el que era diví, humà, i el que era humà, diví. El cert és que des que Pau Casals va elevar les Suites a obra d’art absolut, defugint de tractar-les com mer exercici escolàstic, tots els violoncel·listes han tingut les Suites com el paradigma interpretatiu. Pau Casals, després de descobrir l’edició de Grützmacher en una botiga de segona mà, va començar a analitzar-les i a treballar-hi. Van ser deu anys d’esforç i corroborar que sempre per començar a estudiar cal tocar Bach i que qui toqui les Suites ja pot interpretar qualsevol obra del repertori. Estretament lligat al nom dels Casals, el violoncel·lista Lluís Claret oferia per segona vegada en la seva dilatada carrera la interpretació en un sol programa de la integral de les Suites de Bach. Un concert que servia per inaugurar la temporada de cambra de L’Auditori i per celebrar el seu seixantè aniversari. Claret, deu anys enrere ja havia afrontat aquesta experiència al Palau en la temporada Euroconcert, i ara tornava amb aquest tour de force dins una Sala Oriol Martorell que havia exhaurit la venda de localitats.

La interpretació de les Suites es pot afrontar des de nombroses perspectives, però hi ha una premissa que sembla fonamental: tal com s’esdevé en obres com les Variacions Goldberg o les Partites per a violí sol (per dir obres dedicades a diferents instruments del llegat de Bach), el nivell de transcendent, la superació d’una línia merament tècnica per assolir tota la magnitud de cadascuna de les danses de la suite, hi ha d’esdevenir un aspecte fonamental. I la visió de Claret va aportar un tret diferencial a nivell interpretatiu; un segell personal, però, que li permetia alhora ser fidel a l’essència de Bach. Claret va mostrar-se eloqüent en la dicció, amb una projecció àmplia de la sonoritat, amb grans recorreguts de l’arquet per manifestar tota la magnitud que sorgeix dels preludis, de les allemandes i les courantes. Cercava amb una tendència a la rapidesa de dicció una interpretació que semblava apropar-se en aquestes danses més a la raó que no al sentiment, més a la fortalesa i rotunditat del discurs que a no una interpretació més abocada a l’ús de clarobscurs, de confrontació de dinàmiques, de jocs de color que produïssin una més gran alternança.

Per contra, en les sarabandes trobava aquell punt de serenitat que inconfusiblement pertany a Bach, s’endinsava en el discurs que sembla –per la seva construcció– no tenir fi i que assoleix –per la seva màgia i interioritat– la categoria del sublim. Tècnicament impecable en els esculls que es presenten en el decurs de la sisena suite, amb clara dicció de les ornamentacions de les diverses courantes, rítmicament impecable en les gigues que posen fi a cadascuna de les suites, Claret en línies generals va entusiasmar més per la exteriorització del discurs, per la seva objectivitat, per la seva volguda claredat estructural, que no pas per dirigir-se a una recerca constant de la vessant emocional.

Per molts anys al mestre Lluís Claret pel seu aniversari i per aquesta iniciativa d’interpretar novament en un sol recital la integral de les Suites, un fet, certament a l’abast de ben pocs intèrprets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *