Subscriu-te

Llums i ombres de final de la temporada

El pianista basc Joaquín Achúcarro (foto d’arxiu)
El pianista basc Joaquín Achúcarro (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Joaquín Achúcarro, piano. Dir: Kazushi Ono. Obres de Santcovsky, Mozart i Mahler. L’AUDITORI. 26 DE MAIG DE 2017.

Per Miquel Gené

El programa amb el qual l’OBC posava final a la temporada 2016-17 va estar ple de llums i ombres: la primera audició a Barcelona de l’obra premiada internacionalment d’un jove compositor català, una mostra més de la bona salut de la nova creació; la presència esperadíssima, per l’enorme estima que tots li tenim, del pianista Joaquín Achúcarro, que resultà absolutament decebedora i que reobre el debat sobre quan un intèrpret ha de deixar els escenaris (vegeu Miklós Perényi); i l’excel·lent interpretació, plena de força, subtilesa i implicació que, una sempre qüestionada OBC, va fer de la Primera Simfonia de Gustav Mahler.

Fabià Santcovsky ens presentava, micròfon en mà, Cuadro de presencia, obra composta el 2012 i guanyadora el 2015 del segon premi del Concurs Toru Takemitsu. El jove compositor posava l’èmfasi, de nou, en l’escolta, aquesta vegada com a procés vital perquè l’obra musical es materialitzi (altres aproximacions recents a aquesta idea). Segons el que reconeixia, Cuadro de presencia és una obra de formació i aprenentatge que, segurament, no reflecteix el seu llenguatge actual. Per a qui tingui curiositat a saber com ha evolucionat els darrers anys, aquest dijous, 1 de juny, el Crossing Lines Ensemble n’estrena el Trio i aurora, a les 20.30 h, a la Fundació Miró, juntament amb obres de Parra, Rappoport i Castellarnau al concert Trànsit.

Cuadro de presencia és una obra basada en la gestualitat, especialment de la secció de corda, el motor sobre el qual gira tota la resta. Amb aquests gestos –lloc comú i segurament ja gastat de la creació actual–, Santcovsky genera una textura difusa, en la qual els diversos elements comparteixen el temps, però no l’espai, ocupant plans diferents que no es toquen. Santcovsky tracta el so com un element que ja hi és i que només cal revelar. Podem percebre aquesta sensació a l’inici de l’obra, quan les cordes presenten un gest que sembla ja iniciat i que de sobte es fa audible, i en la manera com el so desapareix, en una espècie de joc d’encendre i apagar. D’aquí resulta un discurs fragmentat, que lliga també amb la fragmentació espacial dels diferents plans sonors organitzats per famílies (cordes, fustes, metalls i percussió) i que dificulta el seguiment narratiu de la peça. La sensació d’allunyament i de falta de punts de referència que això genera queda accentuada per l’ús de les dinàmiques piano i el timbre com en sordina que domina l’obra.

El plat fort de la primera part era, per a la gran majoria del públic, la presència de Joaquín Achúcarro a l’escenari, que feia deu anys que no visitava l’orquestra i que proposava la interpretació del Concert per a piano i orquestra núm. 20, en Re menor de Wolfgang Amadeus Mozart, segurament un dels concerts emocionalment més intensos del catàleg del compositor. L’inici, fred i marcat per errades de dicció tant en l’orquestra com en el piano, va ser un mal presagi que, malauradament, es va confirmar. Achúcarro, mancat de so, no va aconseguir fer caminar la seva frase en cap moment, la qual cosa va comportar veritables problemes a orquestra i director per establir una relació estable i fluida amb el solista. Els diàlegs entre ambdues seccions, fonamentals en l’obra de Mozart, van patir la manca de coordinació en el fraseig i en pocs moments van quedar empastats en un discurs comú. L’orquestra feia mans i mànigues per acomodar-se al tempo erràtic d’Achúcarro, el qual semblava perdre’s en unes frases mancades de direcció i planes en intensitat, que donaren com a resultat un discurs inconnex i una interpretació amb pocs contrastos emocionals i estructurals i sense tensió dramàtica. El públic, tot i això, va regalar a Achúcarro l’ovació de les grans ocasions. Gràcies a això, i al bis que en va seguir, vam poder-nos reconciliar amb el pianista, el qual em va desconcertar per complet amb la delicadesa, el temperament i la claredat de la seva interpretació del Preludi i Nocturn per a la mà esquerra, op. 9 d’Aleksandr Skriabin, amb el qual ens va encisar.

A la segona part del concert l’OBC es va trobar còmoda amb un repertori que domina a la perfecció. La Tità de Mahler és una obra que requereix una orquestra dúctil, capaç de ser profunda i lleugera alhora i d’imprimir caràcters diferenciats a unes estructures recurrents. L’OBC va ser això i molt més. Kazushi Ono va saber construir un fraseig ric i dinàmic, basat en els contrastos de volums i, sobretot, en un ús del rubatto, aquest art de fluctuar per davant i per darrere de la pulsació, que donà molta fluïdesa al discurs. L’orquestra es va mostrar sòlida en el seu conjunt, tot destacant-hi el so profund i estable dels metalls i una corda que sempre va mirar endavant, però sense perdre estabilitat. Les cordes greus van patir en alguns moments melòdics, com els contracants del primer moviment, en els quals el seu so resultà massa opac per relacionar-se d’igual a igual amb les seves germanes agudes. La sensació final va ser la d’una orquestra desacomplexada i implicada en allò que feia, elements que s’han trobat a faltar en alguns moments de la temporada. Cada secció va trobar el seu espai sonor i el va saber ocupar amb personalitat pròpia. Exemples de la bona feina del conjunt són els diàlegs entre fustes i cordes del segon moviment, la construcció per veus del cànon del tercer moviment, o les frases llargues i plenes de sentit de les cordes al quart moviment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *