Subscriu-te

Crítica

L’OBC i Janine Jansen, de tu a tu

© May/Zircus
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Janine Jansen, violí. Dir.: Jakub Hrusa. Obres de Britten i Txaikovski. L’AUDITORI. 26 D’ABRIL DE 2014.

Per Josep Barcons

Els que es van acostar a qualsevol dels concerts de l’OBC de l’últim cap de setmana d’abril atrets pel reclam d’escoltar Janine Jansen, de ben segur que es van endur una sorpresa. No tant perquè a última hora Jansen canviés el concert de Prokófiev pel de Txaikovski, sinó perquè el concert va ser, de cap a peus, d’una qualitat extraordinària.

És ben sabut que Jansen és una de les millors violinistes del moment, i la seva aproximació a l’arxiconegut Concert per a violí i orquestra en Re major de Txaikovski fou una delícia absoluta, amb un so màgic que des del primer cop d’arc captivà tots els racons de l’ànima. Jakub Hrusa, un jove director txec que ja ha dirigit l’OBC en alguna altra ocasió i està fent una carrera destacable, va saber-se posar molt bé al servei de la violinista holandesa i –amb una complicitat suprema– només agafà protagonisme per fer que els moments de lluïment orquestral estiguessin a l’alçada de la versió no gens ensucrada, serena, subtil i plena de bon gust que va plantejar Jansen. Una versió que, de tan esplèndida, va fer impossible que no s’aplaudís al final del macrocefàlic primer moviment.

Abans de l’actuació de Jansen (que va regalar una incommensurable Sarabanda de Bach com a propina), Hrusa se les va heure amb la plantilla generosa que reclama la Simfonia da Requiem de Benjamin Britten. Hrusa, que és d’una elegància i una pertinència finíssima en el gest i en l’actitud corporal, va saber transmetre a la perfecció la sensibilitat expressiva i l’efectivitat orquestral de Britten, tot oferint-ne una versió –per dir-ho en anglès– del tot appealing, fruit d’un magnífic treball de totes i cada una de les seccions de l’orquestra.

I si a la primera part Hrusa havia estat clar i expressiu, a la segona part, amb la Patètica de Txaikovski, va deixar sortir el seu cantó més enèrgic (que no feia minvar ni una xicra de claredat les seves indicacions). Novament les diverses seccions de l’orquestra van tornar a brillar amb el nom propi de cada un dels seus integrants, la qual cosa va revertir en una versió compacta, d’una densitat sonora corprenedora i d’una finor esplèndida.

En definitiva: una vetllada memorable. D’una banda, perquè la versió del Concert de Txaikovski que es va sentir seria digna d’estar entre el top 10 de les gravacions de referència. I de l’altra, perquè va quedar clar que l’OBC és una orquestra capaç de fer música en majúscules. I això fa estar feliç: tant al públic com als músics, que en acabar cada una de les parts van omplir l’escenari de somriures sincers i satisfets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *