Subscriu-te

Crítica

L’OCM acomiada la primavera amb tres ‘Concerts de Brandenburg’

Daniel Espasa. © Gloria Romanello (foto d’arxiu)
Daniel Espasa. © Gloria Romanello (foto d’arxiu)

ORQUESTRA CAMERA MUSICAE. Daniel Espasa, clavicèmbal i director. Bach: Concerts de Brandenburg núm. 1, 5 i 6. PETIT PALAU. 20 DE JUNY DE 2014.

Per Lluís Trullén

La música de tres dels Concerts de Brandenburg de J. S. Bach va configurar el programa d’un nou concert de l’Orquestra Camera Musicae al Petit Palau. Sota la direcció des del clavicèmbal de Daniel Espasa, els integrants de l’OCM van afrontar els concerts núm. 6, 5 i 1, tot constatant que el treball que han anat consolidant els darrers anys referma una agrupació capaç d’assolir amb garanties diferents reptes d’un espectre ampli que inclou des de la música del Barroc fins a estrenes d’obres contemporànies.

Els Concerts de Brandenburg van ser escrits en els períodes en què Bach va ocupar el càrrec de Kapellmeister a Köthen i Weimar, essent dedicats al marcgravi Christian Ludwig de Brandenburg. Les particularitats instrumentals d’aquests concerts van fer que molt encertadament Daniel Espasa i l’OCM iniciessin el recorregut de la sessió interpretant-ne el darrer i el completessin amb el primer de la sèrie que Bach va escriure per a disset instrumentistes, els músics que tenia a la seva disposició a Köthen.

El concert es va iniciar, doncs, amb el sisè concert, per a dues violes i violoncel. Aquesta obra, interpretada per set instrumentistes, té la particularitat de prescindir de violins i fer un retorn a les violes de gamba en el baix continu. El concert va tenir com a solistes Joan Ignasi Ferrer i Laia Martí a les violes i Daniel Claret al violoncel. Interpretació delicada i amb una elegant calidesa en la sonoritat, en què tant els cànons del primer moviment o la vivacitat de la giga final van ser resolts amb una claredat i una precisió en afinació que va anar creixent en el decurs de la interpretació. Daniel Espasa imprimia un ritme ple de vivacitat, però sempre atent al joc de contrastos i riquesa de dinàmiques tan particulars que apareixen en cadascun dels concerts.

La formació, ampliada a nou components, va afrontar posteriorment el cinquè concert, el que té com a protagonistes la flauta, el violí i el clavicèmbal, interpretats respectivament en cadascun dels rols per Argia Pujana, Joel Bardolet i Daniel Espasa. Bach va compondre aquesta obra a Köthen l’any 1719 amb la finalitat de fer una competició a Dresden amb el clavicembalista Louis Marchand. Sembla, però, que Marchand, veient les qualitats i el virtuosisme de Bach, poc abans d’iniciar la competició va decidir –pensem que molt assenyadament– retirar-se. De fet, Bach amb aquesta obra componia el primer concert per a clavicèmbal de la història i, al capdavall, una de les pàgines concertants més cèlebres de tot el repertori dedicades a l’instrument. Daniel Espasa tenia el repte d’afrontar el cúmul de complexitats de la paradigmàtica cadenza del primer moviment; una versió enèrgica, nítida, plena de fluïdesa i d’un elegant magnetisme van fer-nos gaudir plenament d’aquest moment màgic dins una obra ja de per si extraordinària. Bon treball el de la flautista bilbaïna, sempre fent gala, tant d’una sonoritat càlida en el moviment central com d’una musicalitat enèrgica en els passatges dialogants dels dos “Allegro”, i encertades intervencions del violinista Joel Bardolet, que va mostrar nitidesa en l’execució dels ornaments i una claredat en la dicció que van atorgar enorme fluïdesa dins una versió caracteritzada per la claredat.

La música de Bach brollava sota la direcció d’Espasa amb claredat, naturalitat, amb algun que altre desajust en l’equilibri de sonoritats i detall en els matisos, però en línies generals amb un qualitat més que notòria. La presència de fagot, tres oboès i dues trompes, a més de cordes i baix continu atorguen al primer concert una majestuositat particular a la qual cal afegir que apareix un quart moviment en què dos “Minuets” amb els corresponents trios emmarquen la bellíssima polonesa.

Som davant d’una obra que es mou entre el concerto grosso i el concert per a solistes, i que en el decurs de quatre moviments la naturalitat i frescor d’una música plena de dinamisme i elegància confegeix un marc idoni per al gaudi dels instrumentistes. I certament, la idea de gaudir fent música, de transmetre al públic aquesta clarividència que tenia Bach, aquestes idees musicals plenes d’inspiració, van ser del tot aprofitades pels membres de l’OCM sota la direcció d’un magistral Daniel Espasa per transmetre’ns una versió dinàmica, oberta i plena de colors.

No hauria estat de més que el públic que omplia un terç de l’aforament del Petit Palau hagués pogut disposar d’un programa de mà (més enllà del programa general del cicle), o si més no una nota en la qual figurés el nom dels solistes que actuaven en cadascun dels tres concerts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *