Subscriu-te

L’òpera de Nadal: un Rossini lleugeret

L’ITALIANA IN ALGERI de Gioachino Rossini. Llibret d’Angelo Anelli. Luca Pisaroni. Sara Blanch. Lidia Vinyes-Curtis. Toni Marsol. Maxim Mironov. Varduhi Abrahamyan. Giorgio Caoduro. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Riccardo Frizza. Dir. escènica: Vittorio Borrelli. Producció de la Fondazione Teatro Regio de Torí. LICEU. 13 DE DESEMBRE DE 2018.

Després de l’important èxit artístic aconseguit amb Kàtia Kabànova, el Liceu afronta les festes de Nadal seguint una llarga tradició dels teatres barcelonins i de moltes altres ciutats: posar a l’escenari obra lleugera, familiar, apta per a tots els públics i així millorar els resultats de caixa bo i atraient aquell públic que encara manté la tradició d’anar al teatre pels volts de Nadal.

L’obra escollida ha estat L’italiana in Algeri de Rossini, sobre llibret d’Angelo Anelli, una òpera estrenada el 1813 a Venècia, anterior, per tant, a Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola o Il turco in Italia; una obra que va arribar a Barcelona molt aviat, el 1815, però de la qual en dos segles només s’han fet tretze representacions, les darreres el 1982, en un muntatge memorable dirigit pel desaparegut Jean-Pierre Ponnelle.

© Antoni Bofill

L’obra essencialment és una mena de versió italiana i bufa d’El rapte del serrall mozartià, però aquí es la noia qui rescata el noi. Amb alguna reflexió mínima sobre el xoc de cultures, l’eterna guerra de sexes i una mica de feminisme primerenc, L’italiana in Algeri és, teatralment, una farsa lleugera que inclou, però, alguns dels moments del Rossini més esbojarrat. El final de l’acte primer, amb tots els intèrprets a escena cantant sobre un text onomatopeic, sembla extret directament d’un pel·lícula dels germans Marx.

La producció, provinent del Teatro Regio de Torí, amb direcció escènica de Vittorio Borrelli, escenografia de Claudia Boasso i vestuari de Santuzza Calì, data de fa gairebé deu anys, però n’aparenta més de trenta; tot funciona correctament, però tot és una mica caducadet, tovet i gairebé tot és força previsible.

La direcció escènica empeny els personatges cap a la paròdia, i mentre al primer acte la dramatúrgia es mou encara en el terreny de la comèdia, al segon, més fluixet dramàticament ja a l’obra original, la cosa deriva sovint cap al vodevil, l’astracanada i la broma gruixuda. La irrupció a la darrera escena d’un camell a l’escenari confirma, definitivament, que aquesta amable i fresca Italiana, de manera molt escaient per al temps en què estem, té un peu als “pastorets”.

© Antoni Bofill

Musicalment, la representació del dia de l’estrena va anar prou bé. Riccardo Frizza va mantenir uns tempi adequats, lents, gronxats, molt cantables per a les àries sentimentals, i vius, espurnejants en els grans concertants còmics, que va aconseguir quadrar força bé. L’orquestra va començar desdibuixada, especialment la corda aguda, però també va créixer en qualitat al llarg de la representació. El cor va tenir una entrada força grisa, desajustada, però també va millorar i va acabar bé.

Al capítol dels solistes vocals, cal destacar que els tres principals eren debutants al Teatre. El baix-baríton Luca Pisaroni va fer un Mustafà solvent, tot i que les agilitats a la zona greu del registre li pesaven una mica, especialment al principi, i no corrien prou bé. El tenor Maxim Mironov va interpretar el paper de Lindoro. Té una veu petita, molt clara, amb poca projecció, però canta amb molt gust, fraseja dibuixant molt bé la melodia i ataca els aguts amb claredat i sense encongiment. El trio de debutants es va completar, en el paper d’Isabella, la italiana del títol, amb Varduhi Abrahamyan, una mezzo de greus robustos i, tanmateix, àgils que també ho va fer bé. El baríton Giorgio Caoduro, que ja havia actuat al Liceu a la Lucia di Lammermoor de la temporada 2015-16, va fer un excel·lent Taddeo, tant vocalment com escènicament.

Excel·lents també els cantants que van assumir els papers menors. El baríton Toni Marsol va fer un gran Haly, el capità pirata, i Sara Blanch en el paper d’Elvira, l’esposa rebutjada, i Lidia Vinyes-Curtis en el de l’esclava Zulma també van tenir una molt bona actuació.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter