Subscriu-te

Ludovic Morlot treu la pols a Felip Pedrell

TEMPORADA OBC. Andreas Haefliger, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Ludovic Morlot, director. Dutilleux: Métaboles. Pedrell: Excelsior, poema simfònic. Brahms: Concert per a piano núm. 1. L’AUDITORI. 17 DE DESEMBRE DE 2022.

Tot i que el concert de temporada de l’OBC es venia com el Concert de piano de Brahms, per a molts de nosaltres, integrants del públic, el més interessant del programa del cap de setmana era la interpretació de l’obra Excelsior, poema simfònic (1880) de Felip Pedrell, un compositor malauradament oblidat durant dècades i que, gràcies al fet que enguany es commemora el centenari de la seva mort, es va donant a conèixer entre la nostra generació.

Felip Pedrell s’alça com un dels grans puntals de la música catalana del segle XX, tant per la seva tasca com a musicòleg –ens va donar a conèixer l’obra de Tomás Luis de Victoria– com per la influència que va exercir en tots els músics catalans i espanyols que el van succeir.

Amb un caràcter netament modernista, el seu Excelsior va sonar “diferent” de l’únic enregistrament de què disposem, fet per la mateixa orquestra sota la batuta d’Antoni Ros Marbà (1999). Ludovic Morlot, titular de l’OBC, ha treballat a fons la partitura amb la idea d’enregistrar-la a final de temporada i hi ha fet moltes modificacions, ja que, explica, “l’edició del 1992 és plena d’errors”. Sigui com sigui, en el concert de dissabte l’obra va sonar rica en matisos, elegant, tremendament postromàntica i amb un rerefons netament wagnerià, però potser li va faltar un punt d’èpica que li va restar espectacularitat. I tot i que queda pendent l’execució per l’OBC del seu tríptic I trionfi per primavera, potser estaria bé desempolsar definitivament altres partitures del tortosí i recuperar un patrimoni que ens és propi, com sí que va fer el Teatro de la Zarzuela de Madrid el setembre passat programant-ne l’òpera La Celestina.

El concert de dissabte el va obrir Métaboles (1964) d’Henri Dutilleux, on Morlot va fer una lectura acurada del que podríem anomenar un ric estudi tímbric i colorístic dels diferents instruments de l’orquestra. El director, que havia treballat directament amb el compositor francès, va saber extreure amb netedat la gran riquesa de textures i equilibris de les diferents seccions i crear-ne una música refinada i plena de misteri.

La segona part de la vetllada la va protagonitzar el pianista suís Andreas Haefliger amb el Concert per a piano núm. 1 (1854-1858) de Johannes Brahms. El cert és que Haefliger és un pianista d’aspecte extremament introvertit, concentrat en el piano i sense gestos grandiloqüents a què ens tenen acostumats altres pianistes. I precisament per això sorprèn la seva entrega sense concessions, gairebé en estat de trànsit, a una obra exigent i extensa. Totalment posseït per la música de Brahms, el pianista va fer gala d’un so extens, brillant i d’un fraseig fantàstic, i va dotar el Concert d’un lirisme meravellós. El diàleg entre solista i orquestra va funcionar molt bé, tot i que en alguns moments Morlot no va controlar-ne prou el volum i va tapar el fraseig del piano. Amb tot, Haefliger va saber encomanar al públic la seva passió, gairebé espiritual, i va fer xalar tothom amb el seu virtuosisme aclaparador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter