Subscriu-te

Luis Fernando Pérez ret tribut a la música de Mompou, Albéniz i Granados

Luis Fernando Pérez. © Marine de Lafregeyre (foto d’arxiu)
Luis Fernando Pérez. © Marine de Lafregeyre (foto d’arxiu)

PALAU 100 PIANO. Luis Fernando Pérez, piano. Obres de Mompou, Albéniz i Granados. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE MAIG DE 2016.

Per Lluís Trullén

Hi ha recitals de piano en què, per la seva qualitat interpretativa, intel·ligència en l’elecció de les obres programades i la profunda vinculació que existeix entre el solista i les pàgines escoltades, s’assoleix un nexe absolut entre intèrpret i obra. El pianista Luis Fernando Pérez, que ha estat un dels més destacats deixebles d’Alícia de Larrocha i Carlota Garriga, va oferir un programa dedicat a Mompou, Albéniz i molt especialment a Granados, amb la interpretació de les seves Goyescas. Representant i hereu de l’Acadèmia Marshall, ha desvelat amb tanta perfecció durant anys els secrets de la complexíssima música dels autors esmentats, que ha estat condecorat amb el premi Enric Granados (Premi Alícia de Larrocha) i la Medalla Albéniz, a més de ser un dels pianistes més reconeguts en la interpretació de la música de Manuel de Falla o Antoni Soler. Quan tocaven quasi les onze de la nit, acabava un recital de piano en què l’evocació que traspuen les obres de Mompou, Albéniz i Granados ens va acostar a un món màgic i oníric. El mateix pianista va voler explicar a l’escenari la història de la composició i els motius conductors que apareixen en Goyescas: els seus secrets, la història dels darrers dies de Granados, i recordar, a més, que no solament enguany es commemora el centenari de la mort del compositor de Lleida, sinó que un 18 de maig, coincidint amb la data del concert, moria Isaac Albéniz.

Luis Fernando Pérez evoca Mompou d’una manera màgica i subtil, com ho feien el mateix Mompou i la seva dona Carme Bravo, Rosa Sabater o Josep Colom. És un pianisme elegant, refinat, que busca la sonoritat despullada de les harmonies metàl·liques i la claredat en l’execució dels màgics intervals inequívocament mompounians. Una versió clarivident de les Escenes d’infants que ja fora de programa va tenir continuïtat amb la delicadíssima Cançó i dansa núm. 6 –la cançó era una de les “propines” més habituals del gran Benedetti Michelangeli– i que el pianista va voler dedicar a les seves dues professores barcelonines, la recordada Alícia de Larrocha i Carlota Garriga, que, com és natural, va assistir al concert.

Després de Mompou, la música d’ Albèniz va sonar amb tota la seva riquesa, tímbrica, rítmica i de colors. El virtuosisme que requereixen obres com Almeria o El Albaicín i el detallisme tant exigent que obliga a tocar totes les notes que s’amaguen dins les textures harmòniques de la música d’Albéniz, eren mitjans per fer lluir unes interpretacions plenes de colors. L’oníric misteri d’Evocación, la cançó dansada andalusa que envolta El puerto, el ritme que tan detalladament apareix en la partitura d’Almería i el misteri dels sons de la guitarra flamenca d’El Albaicín ens van transportar al particular món de la incommensurable Iberia.

Interpretar els dos llibres de Goyescas i l’Intermezzo (que el mateix Luis Fernando Pérez ha enriquit harmònicament per reflectir-ne tot el color orquestral) suposa un gran esforç tècnic i musical. Obres de gran sensibilitat i tremenda dificultat tècnica en què els seus aspectes evocadors de les pintures de Goya, la seva història narrativa d’amor i de mort, la seva temàtica quasi a la manera de leitmotiv, demanen a l’intèrpret una atenció constant al més mínim detall. I certament, des dels Requiebros, amb les complexíssimes notes ornamentades, l’oníric motiu de Quejas o la maja y el ruiseñor o la sensibilitat que desprèn El amor y la muerte, la interpretació de Luis Fernando Pérez, hereu de la línia pedagògica Granados, Marshall, Larrocha, Garriga, ens va meravellar. Un veritable homenatge a Granados i al nostre pianisme que va cloure oníricament amb la interpretació del Nocturn op. 27 núm. 1 de Chopin.