Subscriu-te

Crítica

Luxe a sis euros

L’organista basc Óscar Candendo (foto d’arxiu)
L’organista basc Óscar Candendo (foto d’arxiu)

ORGUE AL PALAU. Óscar Candendo. Obres de Liszt, Franck, Vierne i Dupré. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 27 DE GENER DE 2014.

Per Pep Gorgori

Assistir a concerts d’orgue a càrrec d’intèrprets més que solvents, en el marc del Palau de la Música Catalana i per només sis euros és un luxe que els barcelonins i barcelonines haurien de valorar més. Disculpin-me si sóc així de taxatiu i enceto la crítica d’un concert amb una crítica al públic que no va al concert, però no me’n podia estar: dilluns, mentre esquivava visitants estrangers d’aquells que no deposen les càmeres fins que han retratat l’últim racó del Palau, vaig trobar a faltar una devoció similar del públic local, aquell que diu que no va als concerts de clàssica perquè són cars. Sis euros és una tercera part del que costa una visita guiada al Palau, i probablement menys del que costa un berenar senzillet en molts llocs del voltant. Per què, doncs, el plaer d’escoltar un organista com Óscar Candendo està reservat fonamentalment als turistes?

Candendo va escollir un programa agraït, format per algunes d’aquelles obres i autors dels segles XIX i XX que ja són imprescindibles en el repertori dels bons organistes. La Fuga sobre el nom de Bach de Liszt va obrir el concert, seguida d’un coral de Franck, el Clar de lluna de Vierne i els dos darrers moviments de la Symphonie-Passion de Dupré.

En la Fuga de Liszt, Candendo va buscar la intensitat no tant en el contrast i el virtuosisme fàcil com en el rigor i una certa mesura, bo i deixant que la peça parlés per ella mateixa, potser en el fons pensant més en Bach que en Liszt. Gràcies a això vàrem poder gaudir dels pianíssims i vàrem escoltar crescendi i accelerandi molt progressius i controlats més pel seny que no pas per la passió.

El primer dels Tres corals de Franck, tan contemplatiu al mateix temps que espectacular i que exigeix un treball expressiu i dels registres molt acurat, va ser un contrast important respecte de la peça anterior. Candendo va saber trobar l’encaix d’aquesta obra a l’orgue del Palau, amb bon gust i un bon treball dels plans que es van superposant en la partitura.

Però va ser en les dues obres finals, més programàtiques, que Candendo va semblar trobar-se millor. El reposat Clar de Lluna després del coral de Franck va ser una aposta també agosarada. Una bona execució fa que una obra mai no es faci ni lenta ni pesada, i això és precisament el que va aconseguir, amb escreix, l’organista. La seva expressivitat va fer justícia a una obra delicada i bella com aquesta.

I en la Passió va tornar el virtuosisme més evident, ja tamisat per l’expressivitat de les obres precedents. Candendo va mantenir d’inici a fi la tensió dramàtica de l’obra de Dupré, descriptiva, plena de contrastos, que van del recolliment davant Crist crucificat a l’exaltació i el fervor per la seva tornada a la vida. Una bona interpretació, amb tots els matisos requerits i una mestria inqüestionable.

Tot i això, el cert és que ens havíem quedat amb unes certes ganes de Bach, i això va quedar resolt en la deliciosa propina, el Liebster Jesu, wir sind hier. Un moment màgic per reconciliar-se amb el món, just abans que la meitat de la platea tornés a desenfundar les càmeres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *