Subscriu-te

Crítica

‘Madama Butterfly’ de cap a peus

Hui He i Roberto Alagna. © Antoni Bofill
Hui He i Roberto Alagna. © Antoni Bofill

MADAMA BUTTERFLY de Giacomo Puccini. Hui He. Roberto Alagna. Jossie Pérez. Giovanni Meoni. Vicente Ombuena. Claudia Schneider. Roberto Accurso. Ievgueni Orlov. Joan Josep Ramos. Theodore Rulfs. Xavier Comorera. Mariel Aguilar. Eu Kyung Park. Olatz Gorrotxategi. Jaume Solà Hernández. Dir. musical: José Miguel Pérez Sierra. Dir. d’escena: Moshe Leiser i Patrice Caurier. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i Royal Opera House Covent Garden de Londres. LICEU. 24 DE MARÇ DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Podríem dir que la Madama Butterfly que es pot veure aquests dies al Gran Teatre del Liceu i es veurà novament al juliol combinant fins a quatre repartiments diferents entre totes les funcions, és una Madama Butterfly de tota la vida. La coproducció del Liceu i el Covent Garden de Londres signada per Moshe Leiser i Patrice Caurier, ja vista anys enrere en aquest teatre, és senzilla però funcional i molt vistosa. Tradicional, la proposta escènica ens mostra l’òpera tal com és, amb la casa de B. F. Pinkerton i Cio-Cio-San a la falda de la muntanya amb vistes a Nagasaki, del jardí, el vespre estelat o la foscor de la tragèdia, quan convé. El vestuari és detallista i molt elegant i realista, i el maquillatge i la caracterització fan la resta. Les parets mòbils de la casa agilitzen una acció que no resulta monòtona, perquè de fet la música de Puccini ja ho omple tot.

Si a una producció de tota la vida, de les que no cansen, s’hi afegeix un bon repartiment vocal, l’èxit està assegurat. El primer repartiment d’aquesta Madama Butterfly estava protagonitzat per la soprano xinesa Hui He –debutà al Liceu com a Aida cinc anys enrere– i el tenor italià Roberto Alagna. La gran sorpresa, sens dubte, va ser l’extraordinària versió que la soprano va fer d’aquest rol tan compromès, tan conegut pel públic melòman i amb tantes inoblidables predecessores. Hui He no només posà al servei de la música la seva veu rodona, vellutada i homogènia, sinó que visqué el drama de la japonesa enamorada d’un americà fins als límits de la tragèdia. La soprano resultà extremadament creïble en el desenllaç tràgic, mentre que al primer acte mostrà la delicadesa i innocència propis de la noieta de quinze anys disfressada de geisha. Els ocasionals moments en què la soprano mostrà algun desajust d’afinació no enterboliren gens ni mica una aportació memorable. Hi ajudà, i molt, en el crescendo de la tragèdia, les taules del veterà i tanmateix jove tenor Roberto Alagna, que signà un Pinkerton de luxe en una versió que no permeté fer passar desapercebut un rol discret –en comparació amb els altres dedicats per Puccini als tenors– i que contribuí a ratificar, un cop més, l’idil·li del tenor francoitalià amb un teatre i una audiència que li agraeix com mereix el seu lliurament i art a l’escena. Jossie Pérez fou una esplèndida Suzuki, emocionalment implicada –cosa no sempre vista en aquest rol– i impecable en l’escena. També hi posà de la seva part Giovanni Meoni com a cònsol Sharpless. Vicente Ombuena va ser un Goro de luxe i el fill de Cio-Cio-San entendrí per la seva eficàcia i naturalitat. La resta de papers menors, foren eficaços. Ara bé, cal contractar estrangers per a aquest tipus de papers, quan aquí hi ha cantants més que solvents? És la qüestió de sempre…

Convé fer esment especial de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, que sonà especialment inspirada i a la qual sembla que se li comença a notar l’estratègia de Josep Pons i la seva feina al capdavant en concerts simfònics i altres sistemes de treball. Ara bé, no cal desmerèixer la feina del jove director espanyol José Miguel Pérez Sierra, que concertà amb eficàcia i molta delicadesa aquesta Madama Butterfly, emotiva en tots sentits.