Subscriu-te

Crítica

Maduresa i reconeixement

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Gidon Kremer, violí. Martha Argerich, piano. Obres de Beethoven i Weinberg. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Jacobo Zabalo

Nit de retrobament amb dos dels solistes més consagrats del panorama musical, l’argentina Martha Argerich i el letó Gidon Kremer. Fa uns anys la pianista ens va visitar, també en duet, amb un altre del seus amics més propers, el violoncel·lista Mischa Maisky. Va ser un concert fantàstic, amb un programa variat i una entesa excel·lent entre virtuosos. Una sensació de déjà vu es va poder produir en molts dels espectadors, doncs, en aquesta ocasió, tot i tenint en compte el canvi de l’instrument de corda i evidentment el solista –Gidon Kremer–, amb qui Argerich porta col·laborant des de fa dècades. El programa, que va incloure dues de les sonates per a violí i piano de Ludwig van Beetoven segurament menys interpretades, també va donar a conèixer entre el gran públic Mieczyslaw Weinberg, un compositor que mereix un reconeixement –avui dia pràcticament inexistent– i envers el qual Kremer demostrà una afinitat especial. Sempre és interessant sentir o llegir les consideracions que tenen els intèrprets dels compositors, i molt especialment en el cas de creadors poc coneguts. Un encert que el programa de mà comptés amb dues pàgines escrites pel mateix Kremer, en què es presenta la segona de les dues obres de Weinberg interpretades –la més exigent tècnicament, difícil per a l’oient que no hi hagi estat introduït–, la Sonata núm. 3, op. 126, per a violí solista. Potser aquesta mesura excepcional, molt oportuna, va propiciar que no només fos tolerada una obra contemporània (data del 1979), sinó que fins i tot pogués ésser apreciada per bon nombre dels assistents.

Ja a la primera part, la peça d’obertura havia permès entrar en el món de Mieczyslaw Weinberg. Un món compartit en bona mesura amb Dmitri Xostakóvitx, company de fatigues sota un règim opressor, poc o no gens sensible a l’explotació lliure de la creativitat. De fet, la biografia de Weinberg és encara més dramàtica que la del mateix Xostakóvitx, havent estat perseguit –i morta una part de la seva família– pel seu origen jueu. Pot sorprendre, en aquest sentit, que juntament amb les dissonàncies i els planys més o menys reivindicadors trobem melodies amables i quasi festives, amb una melangia no completament desoladora. Els moviments escènics de Gidon Kremer van recordar irremeiablement aquells gargots d’un Chagall en què un músic errabund sembla celebrar la seva sort. Una composició agredolça i, en conjunt, molt interessant, potser amb més color que moltes de les del seu amic Xostakóvitx pel regust folklòric i la tendresa –esporàdica– de certs episodis, com ara l’“Andante” final. Les sonates de Beethoven programades, totes dues en Sol major, però amb una diferència de deu anys (la tercera i la vuitena), van suposar el contrapunt amable, gairebé balsàmic, a les peces de Weinberg. No és aquest el Beethoven més ferotge, i la interpretació de Kremer i Argerich així ho va fer palès. Cercant la perfecció, sense cometre cap excés, aquests intèrprets sobradament consagrats i molt estimats pel públic van oferir-ne versions equilibrades, tot deixant la passió per als dos bisos: el moviment final de la Kreutzer i un tango d’aires porteños.

1 comentari

  • Pude asistir a este concierto y oír a estos dos intérpretes sobradamente consagrados y muy amados por el público, como bien dices. Muy de acuerdo con tus apreciaciones tan bien expresadas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *