PALAU BACH. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Vespres d’Arnadí. Elionor Martínez Lara i Maria Pujades Seguí, sopranos. Daniel Folqué, contratenor. Jorge Navarro-Colorado, tenor. Oriol Mallart, baríton. Dani Espasa, clavecí. Dir.: Xavier Puig. Obertura en Re major de la Suite núm. 2 per a orquestra BWV 1068, cantata “Schwingt freudig euch empor” BWV 36, Magnificat BWV 243, de J.S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA, 9 DE DESEMBRE DE 2020.
Amb vint minuts de retard a causa de problemes tècnics en la transmissió per streaming, va començar l’esperat concert del Cor de Cambra, l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí i cinc joves solistes guardonats amb la beca Bach-Fundación Salvat al Palau, que estava programat pel passat 31 d’octubre i va caldre ajornar a l’últim moment -ja se n’havia fet fins i tot l’assaig general- pel tancament de les sales de concerts.
Tal i com la pandèmia també ha fet habitual per l’absència de programes de mà, el director Xavier Puig va adreçar unes paraules al públic -el que era al Palau i el que ho seguia a distància- per presentar breument els artistes i situar les obres que havien d’interpretar en el seu context, tot recordant que el Magnificat es va sentir al Palau ja en l’any en què es va inaugurar la sala. Llàstima que no fes esment del pròxim aniversari del Cor de Cambra -el dia 16 farà trenta anys del seu primer concert-, que malauradament corre el risc de passar desapercebut. Potser no va voler prendre protagonisme als cinc joves cantants que eren un dels reclams de la cita, ja que es tractava d’un dels primers compromisos professionals d’uns intèrprets becats els últims anys per la Fundación Salvat per ampliar estudis de cant, especialment de música bachiana.
Tots van complir amb correcció tenint en compte això, la joventut i la formació, i si bé cap d’ells no va sorprendre per un estat de maduresa vocal excepcional, sí que ho va fer positivament Elionor Martínez Lara pel seu timbre bellíssim, d’una brillantor molt singular i que pot convertir-la en una intèrpret destacada no només de música barroca sinó d’un repertori més ampli. Maria Pujades Seguí, Daniel Folqué i Oriol Mallart van semblar lleugerament cohibits en les seves intervencions i tot i resoldre-les sense problemes, s’hi va trobar a faltar una major projecció. Finalment, Jorge Navarro-Colorado va patir a la primera intervenció evidents problemes en l’emissió que va saber corregir a mesura que avançava el concert.
En general, l’obertura i la cantata d’Advent van ser més fluixes, víctimes d’un cert nerviosisme a l’ambient, ja fos per les ganes de donar-ho tot en un concert que havia estat ajornat, pels problemes tècnics que en van retardar l’inici o perquè malauradament avui dia fer un concert amb públic, fins i tot en un escenari en què la majoria dels intèrprets juguen a casa, s’ha convertit en un fet extraordinari.
En canvi, la música triomfant i, francament, més coneguda del Magnificat va permetre un cert relaxament dels intèrprets que es va traduir en un crescendo d’intensitat a la recta final del concert. Tres dels cinc solistes vocals es van incorporar al Cor de Cambra que, si bé ja havia destacat en les seves primeres intervencions, va acabar de reblar l’actuació en els vigorosos i complexos moviments que obren i tanquen l’obra, sense permetre que les dificultats derivades de la mascareta i la distància entre els cantaires afectessin en cap moment la pulcritud i contundència del resultat sonor.
L’orquestra Vespres d’Arnadí va acompanyar -no sense algunes dificultats puntuals d’afinació- tant els solos com els concertants, atenta a les ordres d’un Xavier Puig que un cop més va aconseguir que tot arribés a bon port. El característic magnetisme del seu gest, que sedueix tant els músics com el públic, té bona part del mèrit.
