Subscriu-te

Crítica

Magnífica ‘Cenerentola’ a València

© Tato Baeza

La Cenerentola de Rossini. Serena Malfi, mezzosoprano (La Cenerentola). Dmitri Kortxak, tenor (Don Ramiro). Valeriano Lanchas, baix (Don Magnifico). Mario Cassi, baríton, (Dandini). María José Moreno, soprano, (Clorinda). Cristina Faus, mezzosoprano (Tisbe). Simon Lin, baix (Alidoro). Director d’escena: Luca Ronconi. Director musical: Michele Mariotti. Producció del Festival de Pesaro. Palau de les Arts Reina Sofia de València. 27 de desembre de 2011.

Per Lluís Trullén

Rossini en estat pur. Així, podríem definir la representació que va poder escoltar-se el 27 de desembre passat al Palau de les Arts Reina Sofia de València i que respecte de les funcions que s’oferien des del passat mes de novembre incloïa com a novetat la presència del gran baix colombià Valeriano Lanchas en el rol de Don Magnifico que fins ara havia interpretat el no menys reconegut Paolo Bordogna. Amb una producció del Festival de Pesaro dirigida escènicament per Luca Ronconi, l’escenari del Palau de les Arts combinava, amb una posada en escena tradicional, els dos espais retratats en l’òpera de Rossini: la casa de Don Magnifico –el ric vingut a menys i que veu en el casament de les seves filles la possibilitat de tornar a un oníric benestar econòmic i social– i el luxós palau de Don Ramiro, on es comença a cimentar el somni de la Cenerentola i que serà seu del conegut final conciliador.

La Cenerentola presenta per si sola trets fonamentals de l’òpera bufa rossiniana: situacions que motiven equívocs còmics, números de conjunt extraordinaris que arriben a la màxima expressió amb el conegut sextet “Signora Altezza, in tavola”, àries que permeten mostrar agilitats vocals de gran complexitat, com les reservades a Don Magnifico o la celebèrrima “Nacqui all’affano” de la Cenerentola, o una obertura en què la musicalitat rossiniana ens endinsa des del primer moment en les característiques musicals i argumentals de l’òpera.

I en la representació escoltada a València va produir-se una feliç confluència tant a nivell vocal, com orquestral i escenogràfic. L’Orquestra de la Comunitat Valenciana que des de la temporada 2011-12 dirigeix Omer Meir Wellber posseeix una qualitat extraordinària, amb la creació de textures sonores de gran bellesa, amb claredat en totes les seves línies i amb un so compacte que permet al director, en aquest cas la figura emergent de Michele Mariotti (diplomat en composició pel Conservatori Rossini de Pesaro), modular i amollar la sonoritat en funció de les veus i l’estètica de l’obra. Direcció precisa, amb crescendi espectaculars, amb dinàmiques plenes de color i en una plena conjunció amb l’apartat vocal, que permetia fruir d’unes textures instrumentals que en tantes ocasions queden eclipsades per les veus.

© Tato Baeza

Però Mariotti tenia davant seu, a més d’una orquestra excel·lent, un equip vocal certament espectacular. La Cenerentola de Serena Malfi es portadora d’una barreja de saber estar escènic amb característiques vocals que li permeten entrar tant en la delicadíssima canzone “Una volta c’era un re” com en les agilitats radiants reservades en els números de conjunt, com en l’ària “Nacqui all’affanno”, resolta extraordinàriament. Una veu plena, àgil, versàtil, la mostrada per aquesta mezzo que va debutar professionalment l’any 2009 i que ja té una agenda plena d’actuacions. El tenor rus Dmitri Kortxak (que entre els seus guardons figura un Premi Viñas) va mostrar una actuació “in crescendo”, amb una gran seguretat en la projecció de les notes del registre agut i amb una realització de les agilitats plena igualment de seguretat. Del tot convincent va resultar l’actuació del baríton Mario Cassi, en què una gran veu venia acompanyada per unes dots d’actor innegables en el seu paper de “fals príncep”. Però qui va sobresortir en la representació juntament amb Serena Malfi va ser Valeriano Lanchas: un fenomen vocal, guanyador dels concursos Plácido Domingo, Pavarotti, Toti dal Monte i Licia Albanese. Veu prodigiosa quant a color, potència i agilitat, Lanchas recrea un Don Magnifico amb aquella gràcia que hi van imprimir les interpretacions dels mítics Paolo Montarsolo o Enzo Dara. Amb un domini de l’escena absolut, amb el punt còmic imprescindible, amb una veu que sempre sona fresca i natural, Lanchas va desplegar unes facultats vocals esplèndides en el transcurs de les seves intervencions. Gran treball el de Simon Lim com a Alidoro, portador d’una textura vocal i força que mai no van quedar renyides per la demanda d’agilitats reservades al seu paper, i bon treball el de la valenciana Cristina Faus i el de la granadina María José Moreno en els papers respectius de Tisbe i Clorinda, tant a nivell vocal com teatral.

Infinitat de bravos van acomiadar uns artistes que van fer fruir el públic que omplia el Palau de les Arts de les inoblidables melodies d’aquesta obra mestra rossiniana.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *