Subscriu-te

Crítica

Magnífica trilogia mozartiana a Granollers

© www.facebook.com/orquestradecambradegranollers
© www.facebook.com/orquestradecambradegranollers

ORQUESTRA DE CAMBRA DE GRANOLLERS. Dir.: Andrea Marcon. Mozart: Simfonies núm. 39, 40 i 41. TEATRE AUDITORI DE GRANOLLERS. 9 DE MARÇ DE 2014.

Per Xavier Chavarria

El Teatre Auditori de Granollers va ser l’escenari d’una proposta concertística de l’Orquestra de Cambra de Granollers molt ben pensada, admirable i fins a cert punt insòlita: hi van sonar les tres últimes simfonies de W. A. Mozart, la 39, la 40 i la 41. L’encert de la proposta rau precisament en el fet que aquestes tres simfonies van ser compostes en el termini de set setmanes, del 26 de juny al 10 d’agost de 1788, i amb un mateix impuls creador, enmig d’una situació dramàtica i angoixant per a Mozart, ofegat pels deutes, desdenyat pels vienesos i en franca decadència. Aquestes tres simfonies no responien a cap encàrrec concret i no consta que mai s’haguessin interpretat en vida del compositor; per tant, tot això ens porta a pensar en una música sorgida d’una necessitat interior, una mena de confessió íntima i personal convertida en cent minuts de música magistral i que va acabar repartint-se en tres simfonies autònomes però estretament vinculades entre si pel caràcter, l’estructura tonal i l’alè que les impulsa. Podríem dir que cap d’aquestes tres simfonies s’entén plenament sense les altres dues: en són conseqüents i antecedents i s’expliquen entre si. Per aquesta raó és tan meritori que l’Orquestra de Cambra de Granollers les hagi volgut interpretar totes tres en un mateix concert, amb l’esforç i la complexitat que això suposa. L’encert es va multiplicar amb la iniciativa de convidar-hi tot un especialista en Mozart com és Andrea Marcon, que en va dirigir una versió satisfactòria.

Efectivament, amb aquesta lectura encadenada el testament simfònic de Mozart va prendre un significat especial i una coherència discursiva admirable. La Simfonia núm. 39, en Mi bemoll major és una explosió de joia, de lirisme i d’esperança, amb un inequívoc caràcter maçònic que li dóna un alè solemne i lluminós. Va ser la simfonia més ben resolta de les tres, amb moments francament brillants: la corda va sonar precisa i delicada; el vent fusta, a un gran nivell, i menció especial mereixen clarinets i flautes pel seu paper destacat i molt encertat. La Simfonia núm. 40 té un toc més personal i íntim, amb cert regust de fatalitat inexorable, d’angoixa i amb un alè gairebé apocalíptic que va trontollar en alguns passatges d’alta exigència, amb petits desajustos rítmics més atribuïbles a la batuta que no als instruments. Ja en la segona part, la Simfonia núm. 41, mal anomenada “Júpiter”, va posar a prova tota la capacitat dinàmica i de recursos expressius de l’orquestra, que en alguns passatges va mostrar certa feblesa però que no va trair en cap moment l’esperit i l’alè d’aquestes obres mestres mozartianes que truquen inequívocament a la porta del romanticisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *