Subscriu-te

Maisky i la Diada Pau Casals

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CONCERT DIADA PAU CASALS 2017. Mischa Maisky, violoncel. Lily Maisky, piano. Obres de Bach, Schumann, Falla, Albéniz, Cassadó i Piazzolla. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE JUNY DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

Mischa Maisky va conèixer Pau Casals fa 44 anys. Va ser una trobada fugaç, durant una estada a Israel, en què el mestre accedí a escoltar el jove. Marta Casals Istomin, la vídua, ho va recordar al seu parlament inaugural, en la presentació del concert, tot posant en relleu les severes però ponderades paraules del “Mestre” a propòsit de la versió de la Suite per a violoncel núm. 2, en Re menor, BWV 1008 de J. S. Bach, que Maisky oferí llavors, essent atacada (suposadament) amb una convicció massa intempestiva. Més enllà de l’anècdota, té valor recordar l’escena, ja que en aquesta edició del concert commemoratiu que s’ha donat a conèixer com a Diada Pau Casals, l’intèrpret rus va iniciar el programa amb la mateixa peça que interpretà en aquella trobada de joventut. No hi ha manera humana de saber com va sonar llavors, però a l’esdeveniment del Palau es va apreciar ja des del “Preludi” una declamació intensa i rica en matisos, generosa en sonoritat, si bé escassament afí en tempi amb els criteris barrocs. Amb precisió inqüestionable, Maisky semblà deixar-se portar per les joioses fluctuacions de les danses compilades a la Suite, sense que, no obstant això, poguessin a penes ésser identificades pels seus característics ritmes. Una interpretació contundent, de maduresa incontestable, però qui sap si no menys intempestiva que la del jove que es va presentar davant Pau Casals. Desbordant en termes de creativitat, la segona obra programada, les Fantasiestücke, op. 73 de Robert Schumann, va comptar amb la complicitat d’algú molt proper a Maisky, com és la seva pròpia filla, Lily, al piano. L’ambient al Palau era en certa manera propici per compartir aquest tipus d’intimitats, ja que, a banda dels visitants estrangers, freqüents en aquestes èpoques, molts dels assistents –alguns vinguts del Vendrell, emplaçament d’arrels biogràfiques– demostraren estar sensibilitzats amb la contribució del Mestre a la cultura del país.

Marta Casals Istomin durant el seu parlament. © Antoni Bofill
Marta Casals Istomin durant el seu parlament. © Antoni Bofill

Per les raons anteriorment exposades, no va contrastar de la manera esperada l’obra de Schumann amb la inaugural, fent gala –en totes dues– d’una passió i gosadia molt notòries. Mischa Maisky es va mostrar vehement i comunicatiu, protagonista en tot moment, assumint de forma potser massa evident el primer pla. Especialment ardu, en aquest sentit, sembla avaluar la intervenció de la pianista, tenint en compte el seu vincle amb el consagrat violoncel·lista. Ni tan sols les dades objectives són del tot fiables. Dir que va demostrar ofici, que es va defensar i va interpretar la seva part amb correcció sembla força representatiu. La tremenda complexitat de la partitura de Schumann, en els seus girs imprevistos i insistents tours de force no la van desanimar. Això sí, al final d’aquesta, com d’altres peces interpretades, Lily Maisky no pogué amagar un semblant d’esgotament físic i qui sap si també emocional. Almenys això es traduïa, amb un rictus d’alleujament, no gens dissimulat, que es repetí en diverses ocasions; tant al final de Le grand tango d’Astor Piazzolla, la peça menys lluïda de la vetllada (potser per la seva intricada estructura i les exigències tècniques que requereix), com en l’endimoniat bis extret de la Sonata per a violoncel i piano en Re menor, op. 40 de Dmitri Xostakóvitx, per cert resolt en aquest cas de forma molt més satisfactòria. Ja abans el públic havia gaudit amb la Suite populaire espagnole de Manuel de Falla. No només s’evidencià, llavors, una gran empatia entre els artistes, sinó que l’afinitat es va sentir també amb la pròpia música, en la proliferació de ritmes i melodies de gran colorit. El moment més emotiu, sens dubte, va arribar amb la interpretació d’El cant dels ocells, introduït d’una manera sensacional per la pianista. La veu del violoncel de Maisky va delinear sense ambigüitats la figura del Mestre, que s’intuïa present des de l’inici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *