Subscriu-te

Manén reivindicat

TARDES AL PALAU. “Concertinos & cançons catalanes – Concert de cloenda de l’Any Joan Manén”. Orquestra del Reial Cercle Artístic. Júlia Farrés-Llongueras, soprano. Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Sergi Pacheco, piano. Kalina Macuta, violí. Néstor Bayona, director. Obres de Joan Manén, Ricard Lamote de Grignon i Marc Migó. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE SETEMBRE DE 2021.

Joan Manén (1883-1971) va ser el més brillant violinista català del segle passat i un compositor important. Després de la seva mort, el seu record es va anar esborrant de la memòria col·lectiva i, fins fa poc, era poc més que un nom als diccionaris i les seves obres havien desaparegut de les programacions.

La fundació que du el seu nom treballa amb eficàcia des de fa anys per reivindicar-ne la figura i dur les seves obres als escenaris de les sales de concerts; també n’ha recuperat i editat partitures, ha publicat diversos enregistraments i, en escaure’s enguany el cinquantè aniversari de la mort de l’artista, ha impulsat, en un moment molt difícil per dur endavant activitats musicals col·lectives, la commemoració de l’Any Joan Manén.

El Palau va acollir el concert de cloenda de l’Any Joan Manén, un concert llarg, divers, que incloïa l’estrena d’obres de nova composició i, d’aquesta manera, transcendia l’estricte nivell de l’evocació nostàlgica del passat.

El concert, que va ser presentat pel divulgador musical i radiofonista Pere-Andreu Jariod, va requerir, a més de l’Orquestra del Reial Cercle Artístic dirigida per Néstor Bayona, la participació de cinc solistes, tres de vocals i dos d’instrumentals.

La sessió va començar amb el Piano concertino, op. 27 del compositor Marc Migó. Nascut a Barcelona el 1993, Migó es mou entre Catalunya i els Estats Units, on ha estrenat diverses obres. Amb un estil que el mateix autor defineix com “eclèctic”, en el qual es palesen influències que van des de Gershwin i Prokófiev fins als musicals de Broadway o la música cinematogràfica, Migó fa una obra brillant, fresca, desinhibida, sense els encotillaments dels “ismes” de la música contemporània de fa trenta anys. La interpretació, esplèndida, va ser a càrrec del pianista Sergi Pacheco, que va estrenar l’obra el 2016 i n’ha protagonitzat l’enregistrament.

Van venir a continuació les Quatre cançons populars catalanes, per a veu, orquestra de corda i arpa, de Joan Manén. Uns treballs de la segona dècada del segle passat que mostren una harmonització refinada i una orquestració de molt bon ofici. La interpretació va ser confiada al tenor David Alegret, que també va enregistrar les peces en un dels discs editats per la Fundació.

La va seguir l’estrena a Europa (l’estrena absoluta havia tingut lloc dos dies abans a Nova York) de Four songs in red de Marc Migó, per a mezzosoprano i ensemble orquestral sobre fragments de l’obra Temps de segona mà, on l’escriptora Svetlana Aleksiévitx (Premi Nobel de Literatura 2015) recull declaracions de ciutadans soviètics dels anys d’esfondrament de l’URSS. Una obra molt original, d’impacte, que en alguns moments feia pensar en l’acidesa sarcàstica de Kurt Weill i que va ser molt ben defensada per la mezzosoprano georgiana Ketevan Kemoklidze.

Vam tornar al passat amb Tríptic, per a soprano i orquestra, sobre poemes de Rabindranath Tagore; compost el 1934 per Ricard Lamote de Grignon, un altre nom que caldrà reivindicar. L’orquestració gruixuda, nodrida, que presenta l’obra va fer que la veu de la soprano Júlia Farrés-Llongueras no acabés de passar amb claredat en aquesta bonica obra que no hauria d’haver desaparegut mai del repertori de les nostres orquestres.

Va tancar el concert el Concertino per a violí i orquestra, op. A-49 de Joan Manén, una obra que, malgrat el diminutiu del títol, cal considerar com un concert per a violí amb tots els ets i uts. Una obra de la darrera etapa creativa del compositor, molt ben interpretada i resolta en les seves dificultats tècniques per Kalina Macuta, bona coneixedora de l’obra del compositor.

Cal destacar finalment el bon nivell assolit per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic i l’important treball del director Néstor Bayona. Enfrontada a obres d’estils i exigències molt diferents, totes absolutament fora del repertori habitual de les orquestres, aquest antic conjunt fundat per Enric Granados l’any 1900 va sonar bé i va ser peça fonamental per aconseguir que el concert fos un èxit.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

"Shreds of light" (Sheva, 2021) és el títol de l'últim disc de @VBraojos. "Un pianista d’una sensibilitat refinadíssima", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/victor-braojos-obre-escletxes-de-llum-en-el-seu-ultim-disc/

📣Avui estrenem el primer capítol d’OFFSTAGE presentat per @annaguife, una sèrie de quatre entrevistes als principals compositors que passaran aquesta temporada per la casa.

📺Ja pots veure el primer capítol dedicat a @BernatVivancos gratuïtament : http://ow.ly/yCIO50HFcXe

A finals de març arribarà una nova edició del Concurs Internacional de Música de Les Corts. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/convocada-la-18a-edicio-del-concurs-internacional-de-musica-de-les-corts/

.@ignasicambra va tornar al @palaumusicacat. "Un pianista veritablement excepcional, de qui ja hem lloat tant la sensibilitat com una qualitat tècnica acompanyada de musicalitat", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: Toni Bofill) http://www.revistamusical.cat/critica/ignasi-cambra-retorna-al-palau-amb-un-brillant-recital-dedicat-al-piano-romantic/

Segueix-nos a Twitter