Subscriu-te

Martha Argerich, pur magnetisme

Martha Argerich. © Adriano Heitman (foto d’arxiu)
Martha Argerich. © Adriano Heitman (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Martha Argerich, piano. Cuarteto Quiroga. Obres de Bach, Brahms i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 5 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Xavier Chavarria

Ibercamera ha inaugurat la seva 33a temporada amb un concert modèlic i representatiu d’un dels vessants més interessants implementats els darrers anys per aquesta promotora que lidera amb mà destra Josep Maria Prats: grans figures de categoria mundial al costat de talents autòctons fent música de cambra (no només de gran simfonisme viu el melòman!) i d’alta exigència, amb repertoris i combinacions coherents i alhora sorprenents i excitants. Tota una declaració de principis que pren més força, si és possible, en un concert inaugural de temporada i a la Sala de Concerts del Palau de la Música, que va presentar un ple absolut i satisfacció general en acabar.

Risc amb premi que demostra la salut de ferro de què gaudeix aquest cicle. Tanmateix, risc amb garanties: al costat del magnífic Cuarteto Quiroga, protagonista de dues de les tres obres del programa, l’enorme reclam del concert era la presència de la pianista argentina Martha Argerich, que, a més, tocava sola una de les obres que més s’estima (si es jutja pel nombre de vegades que l’ha interpretada en concert): la Partita núm. 2 de Johann Sebastian Bach. L’excepcionalitat no és pas l’obra (que per si mateixa ja mereix una reverència), sinó el fet que Argerich, que es prodiga força fent de solista amb orquestra o tocant música de cambra, és caríssima de veure tocant sola, i feia un munt d’anys que no ho feia a casa nostra. Fins al punt que per a molts(!) era la primera vegada. Tips i embriacs dels seus magnífics enregistraments, la volíem veure sola i comprovar què en queda d’aquella força interpretativa, d’aquell rigor, d’aquella severitat sobrenatural. I als setanta-cinc anys, aquesta dona no ha perdut ni un bri de potència, ni de solemnitat, ni de perfecció tècnica. Una dona poderosa i sàvia (i també amb un caràcter que fa por) fent música com pocs la poden fer. I tot això constatat en els vint minuts que dura aquesta joia per a teclat de Bach, la Partita en Do menor, BWV 826, que tocada sense intel·ligència, sense profunditat, sense repòs, sense reflexió, pot convertir-se en pura mecanografia soporífera; li cal un bon exegeta, un intèrpret majúscul que li doni vida. I Argerich en va fer una lectura sublim, on tot tenia sentit i equilibri, on cada veu i cada frase tenia la seva direcció, el seu color, la seva textura: sorprèn la capacitat que té per fer sonar el piano com si tingués registres diferents, talment un orgue o un clave, ara cotonós i vellutat, ara brillant i cristal·lí. La seva interpretació de la delicadíssima “Sarabanda” d’aquesta Partita va ser un moment d’aquells que t’obliguen a contenir la respiració i que et fan posar la pell de gallina.

Aquest va ser el gran regal d’aquest concert, i goso dir que després d’aquests vint minuts de música sublim, ja hauríem pogut marxar, amb l’ànima ben plena, cap a casa; no pas perquè el que va sonar a continuació no s’ho valgués, sinó per la plenitud que provoca escoltar música com aquesta i tocada així. Va ser senzillament exquisit.

I arribats a aquest punt caldria esbrinar quin paper juga la percepció musical, la recepció emocional del fet sonor, en un concert. Després d’una experiència com aquesta, ¿es pot continuar escoltant qualsevol cosa com si res no hagués passat? ¿Potser va sortir cohibit, el Cuarteto Quiroga, després d’aquella “telonera” de luxe? ¿O senzillament va ser una simple percepció personal? El cert és que la sensació en escoltar el Quartet de corda núm. 1 de Johannes Brahms que va venir a continuació va ser d’un cert ensopiment. Certament, és una obra continguda, bella però concentrada i espessa; i la versió que en va fer el Cuarteto Quiroga (que l’ha tocada desenes de vegades en concert) va ser immaculada, equilibrada i sòbria, però poc colpidora, de so tènue i sense aquell magnetisme que ens acabava d’absorbir l’ànima. Una versió correcta, sense pena ni glòria. Consti que el Cuarteto Quiroga, una de les formacions de cambra espanyoles més importants del moment i amb una trajectòria admirable, té uns components de remarcable categoria musical, amb dos violins refinadíssims (Aitor Hevia i Cibrán Sierra), una viola exquisida (Josep Puchades) i un violoncel amb molta personalitat (Helena Poggio), que han aconseguit una homogeneïtat i un segell sonor envejables. De fet, la constatació de tot això la vam tenir a la segona part del concert, quan van compartir escenari amb Martha Argerich en la interpretació del Quintet amb piano en Mi bemoll major, op. 44 de Robert Schumann, una peça agitada, extravertida i bellíssima, i amarada de Florestan. Va semblar ben bé que Argerich donés ales als membres del quartet: tota la passió i l’empenta que els vam trobar a faltar en Brahms, va aflorar a cor què vols en aquest Quintet, que va sonar generós i excitat. L’èmfasi en alguns passatges va provocar alguna relliscada venial, compensada amb escreix per l’emoció que va campar per tots els racons de l’obra. I tot plegat ens fa pensar que possiblement a la primera part els Quiroga pensaven més en el festí que els esperava a la segona part, al costat d’una deessa del piano, que no pas en el Brahms que tenien entre mans… ¿o potser ha estat la nostra percepció?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *