Subscriu-te

Crítica

Massa detalls a la butxaca

“Ana Andromeda”

ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ. Lost Circles. Im Bau/Dins el cau de Michel Roth, a partir d’un text de Franz Kafka. Ana Andromeda d’Alfred Zimmerlin, a partir d’un text d’Ingrid Fichtner. Anne-May Krüger, mezzosoprano. Mathias Arter, oboè i lupophon. Tobias Moster, violoncel. Ingrid Karlen, piano. Stephan Widmer, actor. Direcció escènica: Marie-Thérèse Jossen i Georges Delnon. Coproducció d’Aequatuor Ensemble amb l’Òpera de Butxaca i Nova Creació de Barcelona, Lucerne Festival, Theater Basel i Theater Chur. LA SECA-ESPAI BROSSA. 4 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Mila Rodríguez Medina

Sense cap dubte, l’òpera no és el que era. No en un sentit despectiu: la bretxa entre els conceptes d’òpera tradicional i òpera contemporània està ja tan oberta que una valoració comparativa és inútil i fins i tot demagògica. Així, l’ara recuperada programació del cicle Òpera de Butxaca i Nova Creació es torna una mena de calaix de sastre en què el concepte d’òpera queda molt difuminat. Dijous passat s’estrenava a La Seca-Espai Brossa Lost Circles, “un projecte de teatre musical d’Aequatuor Ensemble”, tal com es llegia al programa. I és que, tot i que l’espectacle s’emmarcava dins d’un cicle d’òpera d’innovació, el concepte de Lost Circles se situa més a prop del teatre.

La proposta era la següent: mezzosoprano, piano, violoncel, oboè (i lupophon) i actor a la segona part, entorn d’un escenari circular amb un saló mínim entapissat sencer d’una única textura, en un doble programa amb dues microòperes, Im Bau/Dins el cau i Ana Andromeda. Dues hores de “teatre musical” cent per cent contemporani en alemany i, el més important, sense subtítols.

Im Bau/Dins el cau va ser, en origen, una proposta interessant. Basada en el conte Der Bau de Franz Kafka sobre un particular rosegador que relata les excel·lències i pors de la vida en la seva cova de construcció pròpia, el relat aporta una metàfora sobre les relacions amb el món que ens envolta i l’assimilació del contacte amb els altres. Però el mostrari d’emocions que es pressuposen a un relat d’aquesta fondària va quedar reduït a tres: l’orgull, la por i el desig d’aïllament personal, tot des d’un punt de vista molt ingenu i fins i tot infantil. Expressions que, si bé encaixaven amb aquest estrany animal que va crear Kafka, en la interpretació amb els matisos teatrals justos d’Anne-May Krüger es quedava només en la superfície de la reflexió que Im Bau prometia sobre el paper. Una bona instrumentació plena de textures amb una interpretació sorprenent de l’Aequatuor Ensemble i la veu a vegades misteriosa d’una mezzosoprano que va sortir inusualment victoriosa de les dificultats vocals contemporànies no va aconseguir solucionar un projecte dramatúrgic que, en el més pur sentit de teatre que es defensava a la seva definició, no va funcionar. Com una manxa que perd força contínuament, l’espectador va connectar sense problemes amb la por o la incertesa de la cantant, però la reiteració en els plantejaments d’aquestes emocions va crear un discurs irregular en què va resultar impossible mantenir l’interès del públic durant l’hora de representació. Molt bones idees, com l’intercanvi d’espais en un joc amb els conceptes de fora/dintre, van lluitar amb la certesa que aquella no era la millor manera d’escenificar la partitura.

La segona part va portar la història d’Ana Andromeda sobre aquell escenari rodó i els músics van quedar fora del saló rosa que acollia la mezzosoprano Anne-May Krüger i l’actor com a imatge teatral del desdoblament de la personalitat d’Ana en els seus records. Amb aquesta obra d’Alfred Zimmerlin va quedar justificada la serietat i, perquè no dir-ho, intel·lectualitat d’una contemporaneïtat musical molt avançada en les seves formes que amb Ana Andromeda sí encaixava en el viatge personal ple d’inseguretats i records oblidats que el personatge va mostrar als peus de la mort. L’ús de la tecnologia d’ampliació i espaiament musical, a través d’una xarxa d’altaveus que van modificar la percepció de la sala, va ser tot un encert que va aconseguir convertir la memòria d’Ana en un personatge més.

Lost Circles va resultar una proposta que es va quedar a les portes del que volia ser. Es van quedar massa punts d’interès al calaix. Això ens obliga a reflexionar de nou sobre la nova creació i aquesta malaltia endèmica de l’òpera contemporània del “voler i no poder”. Serveixi un exemple: aquell escenari circular de Lost Circles ho era només en aparença, ja que el públic gairebé era assegut davant l’escena en una distribució en semicercle i la ruptura de la tradicional frontera entre públic i espectacle va quedar en un mer intent. Els formats són nous, els temps són diferents, però la programació continua arrossegant velles idees. Canviem d’arrel els conceptes i potser aleshores trobarem la veritable nova creació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *