Subscriu-te

Crítica

Mel amarga, però mel

© BCN216 (foto d’arxiu)
SONGS OF WARS I HAVE SEEN de Heiner Goebbels. Text de Gertrude Stein. BCN 216. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll/BCN216. Direcció musical: Ernest Martínez Izquierdo. TEATRE LLIURE MONTJUÏC. 10 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Mila Rodríguez Medina

En una guerra, el sucre és un dels primers aliments a desaparèixer; l’alternativa ha de ser la mel, i aquesta dolçor arriba a ser el gust que defineix el pas dels dies en el buit d’un conflicte cruel. Així ho explicava Gertrude Stein en les seves memòries de l’ocupació nazi en un poble francès, amb aquesta mel necessària i al mateix temps insuportable com a metàfora de la naturalitat amb què es pot assimilar una guerra que, tanmateix, penetra en la desesperació com una gota incessant. I així comença la seva obra Heiner Goebbels, compositor d’aquesta Song of wars I have seen que el BCN216 va dur a Barcelona per segona vegada el passat 10 d’octubre –l’estrena va tenir lloc a L’Auditori el febrer de 2010. L’obra és, sense dubte, creació contemporània, però els seus mecanismes estan tan arrelats en la història i els contextos musicals que tenim la sensació d’escoltar una música que no només és el fruit del nostre temps, sinó també de tots els anteriors.

És aquesta una obra que et manté en contacte amb l’escenari durant tota la seva execució amb un repertori de matisos tan ampli que et passeja per la contemporaneïtat del minimalisme i l’atonalisme, per la calidesa de ritmes i harmonies pròpies del jazz, i, sobretot, pel caràcter imperible del Barroc com a marc de reflexions quotidianes que porten un significat molt més transcendent. I és que això és la base de Songs of wars I have seen: l’obligada quotidianitat de les dones per una guerra amb una duresa allunyada de la violència explícita amb què la viuen els homes. Les dones són aquí la reflexió, l’assentament de les cendres del conflicte que a vegades, només a vegades, permeten la seguretat d’un final pròxim, però sense esperança. Les dones, en l’ombra, saben que en vindrà una altra, just quan pensin que els seus fills tornen a estar fora de perill.

Goebbels va aconseguir el reflex exacte d’aquest rerefons social en una proposta plena de detalls en la qual fins i tot les mecàniques d’interpretació van mostrar aquest paper de la dona marcat de resignació violenta. Les dotze dones músics del BCN216 van ser les protagonistes sobre l’escena, i, tot i que la direcció va ser a càrrec d’un home, Ernest Martínez Izquierdo, van ser elles les que donaren l’inici i el punt final d’una obra en què es va utilitzar l’execució lliure més pròpia del Barroc. En contrast amb elles, sis músics homes que, per exigències de l’obra, van romandre vestits de negre al fons de l’escenari i, a més, es van encarregar dels instruments que potser es podrien considerar més violents explícitament: percussió, trompeta, trombó, flauta i teclats. És, per tant, aquesta Songs of wars I have seen una obra excel·lent, d’un procés reflexiu que es relaciona estretament amb la seva plasmació musical i de la qual el BCN216 va fer una interpretació prou encertada. És cert que, exercint alhora d’actrius en aquest recital de fragments de l’obra d’Stein que s’interrelacionava constantment amb la composició de Goebbels, les músics no són actrius ni potser tan sols estan acostumades al fet de recitar públicament, i això es va notar. A vegades, la interpretació va agafar un punt naïf que potser desvirtuava l’atmosfera de l’obra; però, en certa forma, aquest risc és inherent a la naturalitat que reflecteixen els textos d’aquest Song of wars I have seen d’Stein, escrits com si la seva finalitat fos la comunicació oral de la mateixa manera com ella els va rebre. El BCN216, al marge d’aquestes consideracions, va fer una molt bona interpretació i, el més important, ens va regalar una vegada més una obra brillant a la nostra ciutat que, de ben segur, sense ells seria impossible escoltar. 

El grup va ser meitat ensemble contemporani, meitat formació barroca i ens va deixar la sensació que la música hauria de ser així (flauta, oboè, clarinet, fagot, trompa, trompeta, trombó, percussió, arpa, tiorba, piano i clavicèmbal, teclats, violí, viola, violoncel i contrabaix). Som modernitat i som tradició i, com diu clarament Stein, la guerra sempre estarà aquí. El record del passat és important, però ho és més mostrar-hi respecte. La guerra constant com a metàfora de l’esgotament dels homes, el Barroc com a símbol de la tornada permanent als orígens. I, més enllà, la contemporaneïtat i el futur com a oportunitats que tot això, avui, només sigui un excepcional record artístic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *