Subscriu-te

Memòria i identitat

© Fritz Henle

Tot just fa una setmana, el Palau de la Música Catalana acollia un esdeveniment de característiques que superaven, de lluny, les purament musicals.  L’emblemàtic edifici modernista es convertí, durant unes hores, en mausoleu o temple d’una comunitat; aquella que oneja com a bandera cultura, nació i llengua, però també dignitat, valors i llibertat.

Les motivacions d’aquest acte anaven molt més enllà de les connotacions patriòtiques que defineixen, per exemple, els actes d’una Diada de Catalunya, precisament perquè el dit acte d’homenatge aplegava els diversos valors que defensà al llarg de tota la vida el protagonista i fil conductor de l’esdeveniment: Pau Casals.

Música i llibertat, nació i pau van planar sobre l’audiència, tot contagiant els desprevinguts d’una consciència i responsabilitat que fóra bo que no quedés en flor d’un dia, ni tan sols d’una setmana.

El president de la Generalitat, Artur Mas, així ho va manifestar en el parlament amb què es va cloure l’acte d’homenatge a Pau Casals, tot parafrasejant unes paraules originals que Thomas Mann va dir referint-se a Pau Casals: “La fràgil humanitat sempre ha necessitat persones que salvessin el seu honor.” El cap del Govern català va dir: “La fràgil Catalunya sempre ha necessitat persones que salvessin la seva dignitat, com Pau Casals” i va suggerir d’escoltar El cant dels ocells dempeus, com si d’un himne es tractés. Un cant, precisament, que la nit del 14 de setembre sonà novament en el violoncel del músic català, després de més de 70 anys sense haver sonat entre les parets del Palau de la Música, i que es convertí en un dels instants més emotius de la nit.

L’acte d’homenatge a Pau Casals, arran de la commemoració del 40è aniversari del lliurament al mestre de la Medallade la Paude l’ONU, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, i el 50è aniversari de la seva actuació a la Casa Blancadavant del president Kennedy es va obrir amb la solemne interpretació de L’himne de la pau que el compositor i violoncel·lista català va escriure, per encàrrec del llavors secretari general de l’ONU, U Thant, per esdevenir himne oficial d’aquesta institució. Un gran cor de joves catalans –amb una mitjana d’edat de 20 anys–format pels membres del Cor Jove i el Cor de Noies de l’Orfeó Català i el Cor Jove dels Països Catalans van posar veu a l’himne, amb lletra de William H. Auden. Un text que aplega els grans valors que Pau Casals va defensar al llarg de tota la seva vida i que agermanen, precisament, dos pilars de la humanitat: cultura i llibertat. “Amb delit, músics, toqueu fort perquè entonem els nostres cants amb llibertat i les veus ben agermanades sens desacord que s’hi interposi. Car tot el que entra dintre el món del so és redempció, on som germans tots i no ens trobem estranys.”

I cal no oblidar les paraules que Marta Casals Istomin pronuncià abans del magnífic concert protagonitzat per Miklós Perényi (violoncel), András Schiff (piano) i Yuuko Shiokawa (violí), tot reproduint el programa d’aquell emblemàtic concert a la Casa Blanca. En el seu parlament, la vídua del violoncel·lista català recordà els principis bàsics que van moure Pau Casals a dur a terme els actes més dolorosos de la seva vida en favor dels seus ideals de justícia i llibertat. Uns ideals que es resumeixen en aquesta pregunta i resposta tan concloent. “Quan la gent li preguntava: «Per què feu callar el vostre violoncel, si és la vostra veu?», ell sempre responia: «Perquè algú ha de conservar la memòria».”  

No oblidem l’exemple de Pau Casals. Conservem la memòria, doncs, perquè això és el que manté vius els valors i la identitat d’una cultura, d’una comunitat, d’una nació.

Mercedes Conde

* El parlament íntegre de la senyora Marta Casals Istomin es pot llegir a l’enllaç següent: http://concerthomenatgepaucasals.wordpress.com/ , o bé escoltar, junt amb l’Himne de les Nacions Unides , al portal de Vilaweb: http://www.vilaweb.tv/?video=6980

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *