Subscriu-te

Mercedes Gancedo tanca amb èxit el festival d’estiu del Palau

ESTIU AL PALAU. Mercedes Gancedo, soprano. Beatriz Miralles, piano. Obres de Guastavino, Ginastera, Weill, Satie, Bolcom, Britten i Poulenc. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE SETEMBRE DE 2020.

En aquest estiu estrany, sense gairebé cites musicals a la ciutat de Barcelona, el Palau ha conclòs una programació que ha acomplert els objectius marcats en la presentació: qualitat, proximitat i varietat. La qual cosa no és gens fàcil en les circumstàncies presents, ni per a programadors ni en la part d’espectadors que apostin per entrar en un àmbit amb un nombre respectable de companys de viatge musical, encara que s’hagin seguit escrupolosament les mesures d’aforament i seguretat sanitària.

Aquest concert de tancament el va dur a terme la soprano argentina Mercedes Gancedo acompanyada al piano per Beatriz Miralles, un tàndem interessant i amb una dilatada trajectòria com a duet, les quals ens van regalar una experiència musical original. Una primera part amb cançons de dos compositors del país de la soprano per passar a un segon bloc dedicat a un repertori més desenfadat i collage, però sense perdre la qualitat ni la musicalitat que el cicle requeria.

Cinc cançons de Carlos Guastavino van obrir el concert, que va anar in crescendo en intensitat i seguretat: Pueblito, mi pueblo –una cançó d’uns certs aires folklòrics amb aquest bon dir de qui coneix cada matís de la prosòdia de la seva pròpia llengua–, Jardín antiguo –d’influències més andaluses i un potencial més líric–, i tornant a un caràcter més popular amb les dues següents, Pampamapa i Bonita rama de sauce –plena d’hemiòlies que les intèrprets van saber omplir d’intenció. Aquest cicle de Guastavino va concloure amb una de les cançons més belles d’aquest compositor i d’una gran exigència de línia per a la part vocal, La rosa y el sauce, en la qual Gancedo va demostrar novament la seva capacitat per als filats infinits.

Alberto Ginastera va ser el segon compositor argentí amb qui, amb un dels seus hits, va continuar el recital: Canción al árbol del olvido va fer de mirall expressiu de l’última cançó de Guastavino. La cadència d’havanera que tan delicadament des del piano va interpretar Miralles va servir per embolcallar la naturalitat expressiva de la paraula ben dita de la soprano. Aquest bloc es va completar amb les Cinco canciones populares argentinas, en les quals va destacar la varietat com a característica de cadascuna i de les quals aquest duet d’intèrprets excel·lents va saber treure tot el suc, tot destacant-hi la dificultat i riquesa pianística de la “Chacarera” i el “Gato”, així com l’interessant vocalise que les va obrir, “Triste”, i l’intimisme que va saber crear Gancedo amb la nana titulada “Arroró”.

Si la música popular argentina va ser l’eix vertebrador de la primera part, unes reflexions ironicomusicals sobre l’amor van ser, amb diferents matisos, les peces de la segona part. Compositors majoritàriament europeus van dur piano i veu a passar d’un to sensual com el de Speak low de Weill, a les ínfules de Satie en la seva Diva de l’Empire, que podria haver tingut una interpretació més rica i amb un francès més perfecte. De la mateixa manera, Amor de William Bolcom, únic compositor viu del programa, és per a una veu amb uns greus més poderosos i que demana una vocalitat més jazzística, no tan lírica, si bé Gancedo va compensar-ho amb les altres dues cançons d’aquest compositor estatunidenc, Song of Black Max i, sobretot, amb George, plena d’ironia i que va mostrar la millor teatralitat de la soprano.

De Britten ens va oferir dues cançons amb text de W. H. Auden sobre l’amor però amb un gran sentit de la ironia anglesa que, a manera de “Voi che sapete” mozartià del segle XX, ens qüestiona sobre aquest sentiment en Tell me the truth about love i, amb un ritme endimoniadament veloç, a Calypso, amb una dificultat textual que Gancedo va superar sense problemes, així com Miralles va arrodonir aquesta peça amb el joc d’accents canviats per donar color a aquest ritme afrocaribeny.

Les chemins de l’amour de Poulenc va tancar aquest recital i va ser el segell d’or d’una magnífica vetllada canora en la qual es va resumir el millor d’aquestes dues intèrprets. Per part de Beatriz Miralles, la bona tècnica pianística, la gran paleta expressiva i la cuidada atenció de saber acompanyar la cantant. La soprano Mercedes Gancedo té una gran seguretat d’emissió i projecció, un timbre vellutat i homogeni en els diferents registres amb molts matisos expressius i una gran facilitat per als pianos, que confereix a les seves interpretacions unes grans possibilitats de musicalitat i fraseig, així com un saber estar a l’escenari ple d’elegància i teatralitat.

Un bon concert de tancament d’un cicle, que amb una resposta acceptable de públic, ha demostrat una vegada més que el Palau de la Música Catalana aposta per la música i els músics, per la cultura i l’art de qualitat fins i tot en una situació econòmica i de sensibilitat ambiental força negativa. Tant de bo que institucions musicals públiques haguessin tingut la creativitat, valentia i encert de programació d’aquest cicle estival.

Imatge destacada: (c) Lucas Sánchez.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *