Subscriu-te

Crítica

Més enllà de la fama

L’actuació de Katia i Marielle Labèque amb l’OBC. © May/Zircus
L’actuació de Katia i Marielle Labèque amb l’OBC. © May/Zircus

TEMPORADA OBC. Katia i Marielle Labèque, pianos. Dir.: John Nelson. Obres de Britten, Mozart i Beethoven. L’AUDITORI. 13 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Jacobo Zabalo

Una primera part decebedora, poc interessant, i no precisament per les obres programades o els intèrprets convidats. La carrera de les germanes Labèque, duet pianístic que ha tocat amb les orquestres més reconegudes del món i que ha enregistrat pràcticament tot el repertori per a dos pianos, és inqüestionable. Però la seva versió del Concert per a dos pianos i orquestra en Mi bemoll major, KV 365 de Wolfgang Amadeus Mozart, peça que compongué pensant en la seva germana Nannerl (amb qui durant la infantesa va compartir la qualificació de “prodigi”), no va fer honor a la partitura ni a la seva pròpia fama com a intèrprets. El director John Nelson, especialista en repertori romàntic, va optar per deixar la iniciativa a les solistes, cosa lògica –relativament freqüent en aquest tipus de peces concertants–, que en aquest cas es va demostrar poc efectiva. Clar que tampoc no hi van ajudar les constants errades d’alguns membres de l’orquestra, molt especialment els oboès. Ni que Mozart fos un geni maligne entestat a propiciar la sortida de to d’aquest instrument. En la sessió del divendres, almenys, es va notar massa l’absència de l’oboista assistent Dolors Chiralt.

Però tornant a les que realment havien de ser protagonistes, les germanes Katia i Marielle Labèque, cal dir que la impecable posada en escena, amb vestits de còctel vermell i negre –respectivament–, va contribuir a l’efecte sobre el públic de la fama que les acompanya…, com si el glamur tingués alguna cosa a veure amb l’èxit en el circuit musical. El polèmic Norman Lebrecht encara ens podria ensenyar quatre coses sobre això. Quant a la versió d’aquest concert mozartià, tan vital i generós per als solistes, un no pot obviar la manca d’entesa entre pianistes i orquestra, tocant a tempi diferents i revelant així una total falta d’entesa en el criteri interpretatiu. És cert –i aquí rau en bona mesura la màgia d’aquesta partitura– que per moments el duo de pianos sembla transformar-se en una orquestra sencera, tot ocupant l’espai sonor de forma independent; però això no elimina la realitat: es tracta d’un concert per a dos pianos i orquestra. Nelson es va conformar amb poc, fent tocar discretament els professors de l’OBC, o potser no va voler imposar a les altres convidades el seu propi criteri com a veritable director, que havia deixat entreveure abans en la lleugera, neoclàssica Simfonia simple per a orquestra de corda, op. 4 de Benjamin Britten.

Va ser només a la segona part, amb una orquestra molt més nombrosa i assumint els riscos extraordinaris de l’obra escollida, la Simfonia núm. 5 en Do menor, op. 67 de Ludwig van Beethoven –paradoxalment, pel fet de ser arxiconeguda– quan Nelson va confirmar la bona reputació. No especialment poderós o contundent, ni tampoc original en l’aspecte rítmic i dinàmic (al contrari de la praxi d’algunes revisions autenticistes) va sonar el moviment universalment conegut per les seves connotacions romàntiques, aquell “Allegro con brio” inicial, que sovint s’ha entès com una temible trucada del destí. Nelson va aconseguir millors prestacions, més atenció al detall de l’orquestra a partir de l’“Andante con moto”. El tercer i quart moviment –com se sap, enllaçats– van ratificar la versió molt millorada de l’OBC, en aquesta segona part. El final de la Cinquena sembla celebrar el triomf de la voluntat per sobre del destí, qui sap si per això ha estat la preferida del gran públic en èpoques posteriors a Beethoven. Evidentment, aquesta és només una interpretació possible, impossible de contrastar. El cas és que sobta que la seva fama sigui inferior a la de la Tercera Simfonia, diríem que la més gran si deixem de banda la incommensurable Novena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *