Subscriu-te

Crítica

Més Garreta, Sant Jordi, sisplau

La Cobla Sant Jordi al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (foto: Festival Porta Ferrada)

49è FESTIVAL DE LA PORTA FERRADA. Cobla Sant Jordi. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Garreta, Oltra, Timón, Ortí i Moraleda. Auditori de Sant Feliu de Guíxols. 14 d’agost de 2011.

Per Josep Pasqual

Sobre el programa, tota una troballa; sobre la platea, un èxit molt relatiu. L’origen del festival de música estiuenc pairal del país cal buscar-lo justament en la música per a cobla, i tot i que ha estat més o menys present al llarg dels anys, la veritat és que la seva aparició és més intermitent del que caldria esperar per la seva vinculació històrica amb la creació més genuïna per a cobla. La intermitència es tallava enguany amb un programa que abocava la sorpresa de tot un cap de setmana dedicat a la música de cobla. El dissabte, amb l’anomenat 18è Concert de Sardanes i Música de Cobla, molt llaminer sobre el paper, però d’una plasmació irregular sobre l’escenari, i no pas per qualitat artística, sinó per una poc convençuda aposta del mateix Festival per una proposta artística que li arribava regalada. El diumenge, amb una magnífica proposta de regust garretià.

La Cobla SantJordi es va abonar a fons per desgranar nota per nota un programa que en presentar-se com a “Garreta inèdit” es podia pensar que es referia a obres recentment trobades, tot i que en realitat es basava en algunes partitures que han estat poc interpretades. Entre les quals, la que obria la primera part, La llumanera, un bell exponent de la primera etapa compositiva de Garreta, que ja presenta un bon grapat de les seves característiques estètiques més personals. No és gaire habitual que Garreta se centri en un solista, com és el cas de L’aubada, i això la fa justament una curiositat amb què Enric Ortí va poder remarcar la seva ductilitat melòdica a la tenora. L’estructura de Boirines, amb un paper central encarregat als solistes de la fusta i una construcció melòdica basada en les cèl·lules contínues per construir una melodia conjunta, s’acull molt més a l’arquitectura garretiana més coneguda, i si bé la cobla en va fer una recreació rutilant, allà on va realment destacar va ser en La rondalla. Es podria dir que en van fer la versió total, amb un domini de la partitura tan esfereïdor com per permetre al destacable de sentir-se enmig d’una obra panoràmica. No només sonora; gairebé sensorial. Amb una contenció del tempo al límit de la perfecció i un equilibri de les veus que va superar qualsevol llindar de perfecció van aconseguir embolcallar el respectable fins a extasiar-lo. Amb aquestes premisses, era molt difícil que la segona part pogués superar el clímax musical, i tot i que la Suite segarrenca de Joan Lluís Moraleda va aconseguir captivar per la fermesa de la seva melòdica i la intimitat del seu caràcter, el públic esperava el final per sentir la que ja es preveia com a irremeiable propina. Efectivament, Juny va voler posar un punt final que no va arribar fins a una nova propina en forma de Llicorella, amb la qual el respectable no va poder més que rendir-se a la reencarnació sonora de l’esperit més purament garretià. Més Garreta, Sant Jordi, més Garreta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *