MÚSICA DE CAMBRA. Quartet Casals amb Belcea Quartet. Obres de Kurtág, Mendelssohn i Brahms. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 5 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
Es va quedar petita la Sala Oriol Martorell –no especialment petita, quant a dimensions– en l’enèsim triomf d’un conjunt, el Quartet Casals, que atresora reconeixements internacionals. És un plaer constatar que alguns artistes sí que es poden considerar profetes a casa seva. No només el públic melòman es donà cita en aquest fantàstic concert, amb una programació d’inequívoc atractiu, sinó també alguns dels que estan cridats a ser el futur de la interpretació: alumnes de música o joves intèrprets que prenen aquests músics com a referents o exemples a seguir, amb una proximitat que convida a l’esforç. Ja que més enllà del domini tècnic –òbviament indispensable– i fins i tot més enllà de la claredat de les seves lectures, el que sorprèn en el cas del Quartet Casals és la innegociable intensitat amb què les escometen. El compromís d’aquest conjunt, consolidat des de ja fa anys, trasllada encara el fervor i la il·lusió d’aquells joves que s’endinsen en la relectura i vivificació de les grans obres del repertori, amb gosadia i en els millors casos amb una seguretat ben fonamentada. Difícilment es poden trobar restes de conservadorisme als concerts del Quartet Casals, fins i tot quan les peces escollides semblen demanar-ho, pel caire clàssic de la seva factura i la seva pertinença al repertori més conegut. No ens referim, per descomptat, a l’habitual Xostakóvitx o –pel que fa al concert en qüestió– als Six moments musicaux per a quartet de corda de György Kurtág, fantàstic compendi de peces minimalistes que es revelen màximament expressives, partícips del cosmos d’altres hongaresos cèlebres, entre els quals Béla Bartók. Una obra interpretada en primer lloc, amb rigor i una eloqüent profusió de sonoritats inaudites o limítrofs, des de la inaugural “Invocatio” a “Les adieux”, passant per un evocador moviment (“Footfalls”), subtitulat simptomàticament “Com si algú estigués venint”.
La interpretació d’aquesta interessant obra es va anteposar a la del més profund i emocional quartet per a cordes de Felix Mendelssohn, el Quartet núm. 6, en Fa menor, op. 80, que havia de ser interpretat a l’inici –per megafonia es va advertir un canvi en el ordre–, al seu torn substituint una altra obra en principi programada, un dels coneguts quartets que Mozart dedicà a Haydn. En la línia del que hem assenyalat a propòsit de la valentia interpretativa del Quartet Casals, la seva lectura del classicisme mozartià es descobreix intensa, no immersa precisament en un mar de tranquil·litat, sinó compromesa en la cerca i l’assoliment d’un equilibri que no s’estalvia la passió. Per aquest motiu tampoc la seva lectura de Mendelssohn no s’emmotlla merament a l’estampa de compositor reaccionari, nostàlgic d’harmonies celestials en l’època de l’arravatament romàntic. Lluny d’aquesta idea preconcebuda –en bona mesura per algunes peces populars com el Concert per a violí i la Simfonia Italiana–, trobem foscor de la bona: complexitat en l’escriptura amb diverses capes, gammes i matisos de penombra, articulada sàviament en els seus quatre moviments. És una obra plena d’intuïcions infaustes, algunes segurament amb base biogràfica –la mort de la seva germana Fanny–, que poden recordar el Beethoven de maduresa, compositor travessat en la seva intempestiva manera de compondre per una inspiració que l’animà a crear tot transcendint els usos de seva època. Potser Mendelssohn no fou un revolucionari, però el mestratge que demostra en aquesta obra del 1847 va sorprendre el públic en la versió del Quartet Casals per la seva agosarada expressivitat. És més, tot just acabar l’“Allegro vivace assai” inicial es va poder sentir un dels silencis més rotundament eloqüents que es recorden en aquesta sala. El moviment semblava demanar a crits un doll d’aplaudiments, i en canvi el públic –ben informat i prudent– va regalar un silenci legítimament “sepulcral”. La intensitat es mantingué en el curs dels altres moviments, en l’evident emotivitat de l’“Adagio”, que amb pocs recursos aconsegueix un efectisme punyent, o l’“Allegro molto” de tancament, que sembla tornar a l’inici per la seva agitació centrífuga.
Després de la pausa es va donar la situació extraordinària, anunciada pels programadors de l’esdeveniment. No és altra que la col·laboració (en dues sessions) de conjunts de cambra punters, com el Quartet Casals i el Belcea Quartet; projecte en què es combinen a raó de 4+2 i 2+4 (doblant-se viola i violoncel), respectivament, per a la interpretació dels dos sextets de Johannes Brahms. Són composicions que resplendeixen com sols per la seva fogosa complexitat, lamentablement poc interpretades en sales de concerts a causa del seu infreqüent format i, per tant, la formació d’instrumentistes que requereix. A la primera sessió es va optar per programar el Sextet per a corda en Sol major, op. 36, concebut en l’equador de la vida de Brahms, durant l’època en què esbossava una primera simfonia que trigaria encara deu anys a completar i fer pública. El mestratge, amb tot, ja hi és palès, i de fet –no podia ser d’una altra manera– el grup de músics conformat per a l’ocasió va desplegar una exuberància sonora certament sensacional. L’entesa va permetre que es personifiqués el Brahms més conegut –contundent, rocós i fins i tot monolític–, però també aquell summament creatiu en la proliferació de detalls i la declamació de melodies en contrapunt interrelacionant els diversos instrumentistes. Són múltiples els jocs, i la majoria d’una tremenda serietat, afins al caràcter del creador. El públic va gaudir d’una interpretació clarivident i poderosa, només alleugerida pel subsegüent encore; un dels moviments més cèlebres compostos per a una formació de cambra pràcticament idèntica, com és el “Minuet” de Luigi Boccherini, extret del seu Quintet per a cordes, op. 11, núm. 5.
