Subscriu-te

Més subjectiva que sentimental, més selectiva que antològica

Joan Magrané: Antologia sentimental de la música catalana

114 pàg.

Barcelona: Peu de Mosca, 2022.

Durant bona part de la història, els músics han estat integrals i, per exemple, reunien en una sola persona el perfil de pedagog, de compositor, de director d’orquestra i d’instrumentista. Amb els actuals plans d’estudis, els aspirants a músic han de tenir coneixements i treballar la musicologia més enllà de la vessant tecnicoteòrica del llenguatge musical i de la pràctica de l’instrument, tot recuperant una llavor polifacètica com a fonament possibilista per a la seva trajectòria. En aquest context, hi ha una figura que actualment sobresurt en una línia equiparable, potser no tan completa, però que, sens dubte, ocupa un espai privilegiat i d’una enorme influència en molts altres camps possibles del fet musical: com a gestor, compositor, jurat en premis i concursos, conferenciant, autor de llibres… Es tracta del reusenc Joan Magrané (1988), que acaba de presentar la seva Antologia sentimental de la música catalana, on recull un seguit d’articles d’una mitjana de quatre o cinc pàgines d’extensió dedicades a compositors catalans del darrer segle fins a l’actualitat.

Ho fa amb una escriptura accessible, planera i servida per un català acurat, sense carrinclonades i de certa musicalitat que combina l’estil periodístic amb l’assagístic; alhora que revela la significativa capacitat perceptiva i comunicativa de Magrané. A partir de la reelaboració d’alguns textos i articles anteriors amb l’afegit d’altres més recents, l’autor construeix una panoràmica subjectiva i selectiva en una progressió que acaba amb un capítol dedicat a dos intèrprets radicals i oposats com són Marco Mezquida i Joel Bardolet; després d’aturar-se en alguns integrants ja consolidats de les noves fornades de músics procedents de diferents centres educatius del territori català –i també de formats a l’estranger. En aquesta línia, i de retruc, pondera la tasca de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), a través del mestratge d’Agustí Charles i de figures com Raquel García Tomàs, Javier Quislant, Carlos de Castellarnau o Luis Codera Puzo, que són membres d’una generació de nous creadors interessants, de carreres consolidades i amb estètiques i llenguatges força divergents, a les quals Magrané s’aproxima des d’una òptica massa concisa, generalista i abstracta, tot i esmentar alguna obra i recurs tècnic concret. És a dir, atén més a la voluntat d’una mera presentació que a un potencial desenvolupament per familiaritzar el lector amb les seves claus compositives.

En conseqüència, aporta més sobre els compositors del passat que del present i estableix una desigualtat beneficiosa cap a les sis personalitats escollides de la primera meitat del segle XX del primer bloc, que són tractats amb una mínima i accessible dissecció formal d’una obra seva: Melangia de Morera, Puigsoliu de Serra, Sardana simfònica de Blancafort, El giravolt de maig de Toldrà o la Música callada de Mompou. Aquí, s’hi enyora un modern codi QR –descartat pel propi autor, que també ha intervingut en l’edició– que arrodoneixi una presentació molt esmerçada en el grafisme escollit per la jove editorial Peu de Mosca, tot confegint el llibre com a objecte artístic. En aquest aspecte, cal reconèixer-hi la varietat de tipologies de lletra i dels dibuixos: els d’Irene Prevosti Sanz al primer bloc i els de Quim Pallarès per a l’últim bloc, batejat “Músics de 2018”. En canvi, al bloc central, el que aplega els dos compositors nascuts –com Magrané– al Camp de Tarragona, Robert Gerhard i Joan Guinjoan, són il·lustrats amb un feix de fotografies.

En resum i al marge de les connotacions relliscoses d’un títol que sembla elevar-se a categoria de referència sense trair-ne l’essència, som davant un llibre que es llegeix d’una volada i que, a falta d’estudis profunds i de divulgació assagística sobre els compositors catalans, és benvingut com a eina difusora de l’“Atlàntida enfonsada” a la qual es refereix Raül Garrigasait al pròleg en relació amb la música catalana. No obstant això, desenganyem-nos: aquest exercici no aporta cap gran perspectiva a la historiografia musical catalana, ni ho pretén –ja ho reconeix el propi autor–; encara que, en conjunt, ens pugui seduir la crònica del descobriment i el valor de l’enriquiment personal i musical de Magrané, on el conèixer el va fer estimar, i l’estimar el va motivar a seguir coneixent. Que, almenys, llegir-lo ens serveixi en aquest sentit.

Imatge destacada: (c) Jordi Play.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

.@SalvadorBrotons dirigirà tres programes de la propera temporada de l'Orquestra @SimfonicaCugat, de la qual serà director titular. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/salvador-brotons-nou-director-titular-de-lorquestra-simfonica-sant-cugat/

.@SalvadorBrotons és el nou director titular de l’Orquestra @SimfonicaCugat a partir de la temporada 2022-23

La @JOSBorquestra convoca audicions de violí, viola, violoncel, contrabaix, flauta, clarinet, fagot, trompa i trombó. Ja és obert el termini d'inscripció a les proves, que tindran lloc els dies 17, 18 i 19 de juny.

4

Aquest cap de setmana, a @auditoribcn, @OrquestraOBC acomiada la temporada i qui n'ha estat director titular els últims set anys, Kazushi Ono. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/kazushi-ono-sacomiada-de-la-titularitat-de-lobc-amb-la-simfonia-resurreccio-de-mahler/

Segueix-nos a Twitter