Subscriu-te

Crítica

Mestissatge musical en versió coral

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)
El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)

CICLE COR DE CAMBRA. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Capella Virelai. Feliu Gasull, guitarra. Nerea de Miguel, soprano. Germán de la Riva, baríton. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Fletxa, Nova Cançó i Feliu Gasull. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE GENER DE 2013.

Per Xavier Chavarria

“Tres colors mediterranis” era el títol de la proposta peculiar i eclèctica que el Cor de Cambra va oferir al Palau de la Música Catalana en el marc del seu cicle de concerts, i que volia mostrar les influències de la tradició popular en la música clàssica; un programa que relligava una ensalada renaixentista de Mateu Fletxa, cançons de Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet en versió coral, i un recull de cançons tradicionals catalanes, arranjades per Feliu Gasull amb un regust inequívocament àrab. Tot un experiment, d’aquells que acaben generant, amb la mateixa força, sensacions ben diverses i contraposades: des d’admiració i sorpresa fins a perplexitat o indiferència.

El concert va començar amb la polifonia renaixentista de l’ensalada El fuego de Mateu Fletxa, interpretada per dotze cantaires del Cor de Cambra i els vuit músics de la Capella Virelai que dirigeix Jordi Reguant. Música fresca i de regust popular, en una versió escolàstica, molt correcta però amb poc marge per al joc i la sorpresa, i amb bones intervencions de veus i instruments, tot i l’excés de vibrato d’algun solista. Un vertiginós salt en el temps de més de quatre segles (però més gran encara estilísticament) ens va dur a les cançons de quatre membres il·lustres de la Nova Cançó, harmonitzades a veus mixtes a cappella per quatre compositors actuals: Gemma de Joan Baptista Humet arranjada per Joan Albert Amargós; La gallineta de Lluís Llach arranjada per Jordi Domènech; El pi de Formentor de Maria del Mar Bonet arranjada per Mariona Vila, i Ara que tinc vint anys de Joan Manuel Serrat arranjada per Josep Vila i Casañas, el titular del Cor de Cambra i director d’aquest concert. Obres corals consistents i elaborades, de llenguatge sofisticat i algun moment brillant que, no obstant això, estan ben lluny de l’esperit de les emblemàtiques versions originals i conserven ben poca cosa de la força i la frescor que els imprimien els cantautors que les van crear i les van gravar al subconscient de tota una generació; senzillament, són una altra cosa. El Cor de Cambra, ara a cappella i amb tots els seus membres sobre l’escenari, en va fer una versió òptima, ben ajustada, potenciant el joc polifònic i els matisos que permet cadascuna de les versions.

La segona part la va ocupar enterament un recull de Vuit cançons populars catalanes arranjades per a cor, solistes i conjunt instrumental pel compositor i guitarrista Feliu Gasull, que també va participar en la interpretació. Versions minimalistes i austeres, empeltades de la tradició mediterrània i amb un fort regust àrab, vinculades al cant d’arrel popular, quasi recitat, de to misteriós, contemplatiu i proper a la improvisació, explotant la màgia d’unes melodies molt poc conegudes però realment bellíssimes. Nerea de Miguel i Germán de la Riva, dos membres del Cor de Cambra, van metamorfosar les seves veus en uns solos admirables, molt propers a l’estil flamenc, agombolats amb delicadesa per un petit conjunt instrumental liderat des de la guitarra pel mateix compositor i per un cor de cambra amb poc protagonisme però amb intervencions significatives i ben resoltes.

La sensualitat de Sa comare, l’aire vigorós i juganer de Donzelleta l’agraciada (que es va haver de repetir al final del concert) i la bellíssima melodia de Tres quarts, una cançó original de Feliu Gasull sobre un poema d’Enric Casasses, van ser els punts àlgids d’aquest univers mestís, oníric i fantasiós, tan propi de l’autor.

I continuem a la recerca de nous formats, amb afany d’innovació, de buscar singularitats i l’efecte sorpresa, de barrejar elements i d’inventar còctels musicals i escènics que estimulin el repanxolat públic habitual i en cridin un de nou que no acaba mai d’apuntar-s’hi. Experiments i provatures perfectament legítimes i saludables que refresquen l’espectacle concertístic amb més o menys enginy, amb més o menys encert, i que el temps (i el públic) acabarà consolidant o condemnant a l’oblit. Reinventem-nos tant com calgui; però que el nivell artístic i l’esperit crític no decaiguin ni un mil·límetre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *