TEMPORADA FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Midori, violí. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, director. Txaikovski: Concert per a violí i orquestra, op. 35. Brahms: Simfonia núm. 3, op. 90. TEATRE TARRAGONA. 29 D’ABRIL DE 2023.
Fa tot just dos anys la violinista Midori interpretava al costat de la Franz Schubert Filharmonia el Concert per a violí i orquestra de Brahms en una gira que suposava la primera actuació de la cèlebre violinista japonesa al costat de l’orquestra catalana, que en aquells moments celebrava les seves primeres quinze temporades (encara amb el nom d’Orquestra Camera Musicae). Les bones sensacions i entesa van propiciar una nova col·laboració entre violinista i orquestra que ha cristal·litzat amb una sèrie de quatre concerts programats entre el 28 d’abril i l’1 de maig a Girona, Tarragona, Barcelona i Castelló, tot coincidint amb la celebració dels quaranta anys sobre els grans escenaris de Midori.
Era l’any 1982 quan Zubin Mehta va escoltar aquella nena prodigi nascuda a Osaka l’any 1971 i va convidar-la a debutar amb la Filharmònica de Nova York en el Concert d’Any Nou. Des d’aquell moment, la violinista, de qui sobra tota presentació, ha anat forjant una carrera admirable al costat de les més grans orquestres del món i que ara ha arribat a les quatre dècades.
El Teatre Tarragona, amb un aforament proper a les set-centes localitats, presentava la nit de dissabte un ple gairebé absolut per escoltar la Franz Schubert i el violí de Midori en un programa integrat per obres de repertori: el Concert per a violí de Txaikovski i la Simfonia núm. 3 de Brahms.
Midori completava un pòquer estel·lar de violinistes que han visitat els nostres escenaris en poc més d’un mes: Joshua Bell amb la mateixa Franz Schubert Filharmonia interpretava el Concert de Mendelssohn el 21 de març passat al Palau, Alina Ibragimova amb l’OBC oferia el Concert de Beethoven el 15 d’abril i Pinchas Zukerman, dins la temporada Ibercamera, interpretava també el de Beethoven el dia 24 passat a L’Auditori. Oportunitat única també d’escoltar violinistes i violins mítics, des dels Stradivarius de Bell i Zukerman fins al Guarnerius del Gesù “ex Huberman” que, datat l’any 1734, acompanya les actuacions de Midori.
I la seducció sonora de Midori va aconseguir acompanyar-nos ja des de les primeres notes de l’“Allegro moderato” inicial. Era tota una declaració d’intencions sobre la seva proposta vers l’obra de Txaikovski. Elegància de fraseig, llargs recorreguts de l’arc en els passatges més delicats de la “Canzonetta”, una cadenza plena d’explosivitat tècnica en el primer moviment o un desplegament de focs d’artifici virtuosístic en un vibrant apartat final dins l’“Allegro vivacissimo”. Midori porta el Concert de Txaikovski a l’extrem de les particularitats de l’obra.
El primer moviment cercava l’apassionament, i la bellesa lírica de les inoblidables melodies eren afrontades amb elegància i un nivell tècnic excepcional. Versió tendent a lentitud de la “Canzonetta”, sempre a la recerca del pathos que brolla d’aquest intens moviment, mostra de la calidesa lírica i de la referida seducció musical que sempre ha acompanyat la violinista. Exuberant versió de l’“Allegro vivacissimo” com a contrapunt extrem amb el moviment anterior. El contrast dels passatges d’aquest apartat final ens feia gaudir de les sonoritats del Guarnerius, bellíssimes, càlides, màgiques, amb la capacitat que posseeix l’instrument de suportar una gran pressió de l’arc sobre les cordes i que propicia una sonoritat espectacular en els forte.
Una de les més cèlebres obres del repertori era a les mans d’una Midori que hi va donar un tractament interpretatiu excepcional. El Concert per a violí de Txaikovski requereix diàleg i convergència entre solista i orquestra. Com hem apuntat en ocasions anteriors, una de les virtuts del director Tomàs Grau rau en el fet de dominar el volum de l’orquestra per fer emergir sempre el treball del solista. I amb el Concert de Txaikovski va tornar a complir-se aquesta premissa. Les quaranta cordes acompanyades dels instruments de vent van embolcallar acuradament el treball de Midori, van entrar en delicats diàlegs amb la solista, van oferir jocs de colors sempre matisats en els moviments extrems. Un complement idoni per portar a bon port aquesta obra de Txaikovski.
Ja a la segona part, la Simfonia núm. 3 de Brahms, amb l’inefable poder melòdic del tercer moviment, va tenir una lectura amb notoris punts d’interès. L’“Allegro con brio” va ser afrontat amb apassionament, amb una lectura vehement, oberta i de forta intensitat romàntica. Una delicada versió de l’“Andante” va donar peu a la cèlebre melodia del “Poco allegretto”. Moment de lluïment per a les cordes, per al solista de trompa, per a les fustes, que anaven passant-se el tema recalant amb una expressió lírica de gran bellesa de dicció. Un “Allegro final” controlat en el so, punyent però sempre atent a mantenir la poètica de la Simfonia va rubricar l’actuació. Grans aplaudiments i, ja fora de programa, la interpretació d’una dansa hongaresa del propi compositor hamburguès.
